En els últims temps es parla molt d’adoctrinament a les aules. Em sembla un concepte interessant. En una de les meues vides soc -33 anys, ja- professor de secundària. Hi ensenye llengua i literatura. En molts cursos he d’explicar sociolingüística, i aleshores es fa inevitable remuntar-se a la Guerra de Successió, els Decrets de Nova planta, els maulets i els botiflers. Els alumnes solen quedar-se estupefactes quan els poses damunt la taula un fet inapel·lable: que entre 1714 i 1983 (amb la promulgació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià) la nostra llengua va ser una llengua estrictament il·legal, és a dir, fora de qualsevol cobertura i protecció legislativa, impunement perseguida.
Adoctrine els alumnes quan els recorde un fet purament històric? No sé si en algun cap cap la possibilitat d’explicar les raons d’existència del català sense fer referència a l’assetjament sistemàtic que va patir del segle XVIII ençà. En 1985 Francesc Ferrer Gironès va publicar el volum La persecució política de la llengua catalana. Ferrer va ser un personatge peculiar: independentista de pedra picada, es va enquadrar molt de temps, com a senador, dins les files del PSC, sense militar-hi. M’agraden aquesta mena de personalitats, polièdriques, vitals, alienes a tota possible anàlisi en blanc i negre. Entre parèntesis: ser independentista en 2017 no té cap mèrit; ser-ho en 1985 sí.
El llibre en qüestió es remuntava a Felip V i acabava, com aquell qui diu, en plena democràcia, quan alguna autoritat etílica d’UCD va prohibir parlar valencià al pati dels col·legis, tal com va reportar el també senador socialista Alfons Cucó. Entremig de la Nova Planta i el monolingüisme obligatori de l’esbarjo, tot un seguit d’interdiccions procuraven evitar la presència de l’idioma maleït als àmbits públics, incloent per exemple, quan es va inventar el telèfon, usar-lo per dir «Bon dia». Sociolingüística pura i dura, ja dic.
Ara el nou mot d’ordre de la gent de Vox és el patrocini d’una cultura «blanca». Em podria semblar fins i tot acceptable de no ser perquè, amb aquest subterfugi, pretenen eliminar qualsevol contingut vehiculat en valencià. Perquè resulta que el valencià els sembla negre, molt negre. D’altra banda, és «cultura blanca» un espectacle amb bous? El lector, intel·ligent, traurà les seues pròpies conclusions.
Com a professor, no he pretés mai que els alumnes acaben pensant com jo. Això em semblaria un propòsit horrible, totalment indesitjable. Jo el que vull és que els meus alumnes pensen, sense complements. Estic convençut que és més perillós un estudiant que no pensa mai, que es limita a aplicar consignes, que un altre que discrepa de mi, que fins i tot em planta cara, però ho fa amb els seus arguments i amb alguna mena de raonament propi.
De tota manera, és prou evident que adoctrinar no serveix absolutament per a res. Jo vaig passar tretze anys de la meua vida escolaritzat en un col·legi salesià i, com a conseqüència d’això, en vaig eixir completament ateu. ¿I no es van nodrir els quadres de l’antifranquisme entre els fills de l’alta burgesia franquista, amb els seus col·legis de pagament, la seua Falange i totes aquelles hòsties en vinagre? Doncs això.
Pel que he pogut observar, això de l’adoctrinament sempre és un defecte que els d’un bàndol observen en els de l’altre. És allò de la biga a l’ull de la Bíblia, sense anar més lluny. Jo els dic de broma als alumnes que l’única assignatura fefaentment adoctrinadora és Religió. I soc injust, és clar, perquè quina cosa més bonica no seria que tots s’habituaren a llegir la Bíblia, aquest gran llibre (la millor novel·la de tots els temps), i en tragueren les seues pròpies ensenyances. Però la Religió ha fet malbé la Bíblia i, de totes formes, ja ningú es para a llegir els llibres grossos, si no es poden resumir en un vídeo de quinze segons en Tik-Tok.
Doctrina, adoctrinar, són termes amb mala fama. Doncs bé: fins i tot una bona doctrina al cap és millor que no res. Ara l’amenaça no són les masses adoctrinades, sinó les masses amb el cap buit. El nihilisme…
