Els exemples abunden, i el cas és que por uns motius o altres gran part de la gent que en alguns moments havien estat fortament crítics amb el sistema, amb el temps o les oportunitats que poden donar-se, han anat adaptant-s’hi. Possibilisme personal? De vegades resulta evident que pot haver-hi ganes de trobar reconeixements, diguem-ne, amb distincions, premis, algun càrrec, ja que, constatem com, amb l’arribada a quotes de poder local o de país del valencianisme resistent, representat especialment per Compromís, hi ha casos molt concrets de certa adaptació a les pautes i hàbits dominants. El valencianisme ha assolit espais institucionals més enllà dels seus enclavaments tradicionals, i això òbviament representa un pas endavant i un guany. A parer meu, però, una altra cosa diferent és acceptar els hàbits que imposa el sistema o, així mateix, canviar d’ètica, com ara anar a presidir processons.
També cal dir que hi ha prou gent coherent que intenta fer país i tot el que això implica, això sí, sense allò «d’adaptar-se». Ve al cas comentar quelcom en relació amb l’Any Fuster que s’ha concretat durant tot l’any que hem deixat enrere, puix, en la meua opinió, aquesta qüestió de l’adaptació al sistema s’ha colat enmig de l’efemèride. Fuster, com tot mortal, va viure diferents circumstàncies i es va anar posicionant envers termes de vida i de la política existent, a voltes de forma una mica directa i en altres amb més argumentació. Però el nostre pensador, doncs, era això: pensador, assagista, articulista, i va mantenir una posició crítica amb el sistema i l’establishment. Aleshores, per quina raó suscite aquesta qüestió? Molt simple: la gran majoria d’actes, escrits, exposicions que he tingut ocasió de conèixer ens han mostrat una part del que va ser Fuster, una part real, però han deixat al calaix aspectes del que ell va manifestar sobre elements molt rellevants de coses com eren: allò que digué davant de la Constitució al seu moment, com veia a l’esquerra valenciana, sobre la moral existent…
Tinc, doncs, la impressió que el desig d’eixir del gueto, en el qual des de la transició ens situaren al marge de la vida institucional normal, pot portar-nos a oblidar que el sistema té una dinàmica integradora que va minant la contestació. Per posar un exemple, sempre partint del fet que puc errar o que tot és discutible, parlem de l’acte de presa de possessió del nou arquebisbe de València, ja que, em sorprengué la presència de la plana major del Botànic, fent allò que en altres moments feien els altres que sí que representen el sistema. Allò del laïcisme, amb el tema de la presència dels càrrecs públics als actes religiosos, pensava que estava clar. Cert que aquest nou té una sensibilitat clara envers la llengua i el país, ara bé, no cal passar-se’n.
