En esta era digital en què pràcticament tothom té alguna xarxa social, l’activisme o la col·laboració en l’activisme en la seua forma virtual s’ha generalitzat. També ha aparegut la comoditat de participar en un activisme: estàs en un sofà després d’un dia de treball, a la tele no hi ha res, no t’abelleix buscar una sèrie, entres en una xarxa social i li dones difusió o fas una publicació sobre un tema determinat, pensant que has contribuït al fet que el món siga millor, deixant així la teua consciència més tranquil·la. Sense quasi voler et converteixes en un activista per haver compartit un contingut que ha tingut cert èxit. Però açò és realment activisme? Amb esta pregunta comence este article d’opinió on reflexione, sense qüestionar a cap activisme ni activista, però intentant pensar en allò que des de l’esquerra valorem tant com és l’activisme i els activistes a la política.
Al meu treball estudie com el foment de la biodiversitat d’insectes pot ajudar en el control biològic de plagues en l’agricultura. Per estudiar estes coses hem de convéncer agricultors que conreen els seus cultius d’una forma més respectuosa o ecològica. Només sentir la paraula ecològic, l’agricultor automàticament pensa en la possibilitat de vendre els seus productes com a ecològics i, per tant, obtindre més ingressos. Això sempre m’ha preocupat, perquè a la fi els únics que poden comprar aliments ecològics i, per tant, més respectuosos amb el medi ambient, seran qui tenen un poder adquisitiu major. El mateix passa amb altres productes, de moment, les alternatives ecològiques locals només poden ser consumides per gent amb recursos. La majoria busca solucions poc ecològiques a milers de quilòmetres de casa. Qui es pot permetre ser un activista ecologista diàriament? La resposta és clara: un ric!
Este conflicte de classe, és intrínsec al capitalisme salvatge en el qual ens hem acostumat a viure, però és el que fa que alguns activismes necessaris per la nostra salut i la protecció del medi ambient siguen considerats per la majoria com coses que només poden gaudir uns pocs: els “pijos progres”. I clar, en un context en què tenim, per una banda, uns pijos progres activistes que són rics i anticapitalistes per moda i, per una altra, uns explotadors rics capitalistes, les classes populars explotades pel capitalisme sense vore cap possibilitat de canvi oferida pels primers, acaben adaptant-se al capitalisme, comprant l’aspiració de ser un dia un ric. La renúncia a caminar cap a un canvi, a la utopia d’un món millor, és el que ens porta a esta situació de crisi, en la qual el feixisme se’ns menja a base d’un discurs populista que en un altre temps controlaven les classes populars que aspiraven a canviar el món.
La política d’esquerres té uns lideratges, com deia abans, que han renunciat a qualsevol mena de canvi radical i només busca maquillatges del sistema al crit que ve l’extrema dreta. Negant la realitat veuen, sense entendre, com a poc a poc perden tots els espais de poder polític que els queden, sabent que el poder mediàtic i econòmic mai l’han tingut. En lloc de reaccionar, ens culpabilitzen, als votants, per no votar o votar les dretes. Però no s’adonen que molts ja veiem més útil impedir que una etapa ciclista arribe a la seua fi o cremar contenidors en barris ocupats per turistes a votar al nou partit de moda o al PSOE, que no canviaran mai res. Si desertem de la política que ens ofereixen, és perquè en la utopia de canviar les coses sí que creiem.
Quan veig a Ernest Urtasun o a Alberto Ibáñez, entre altres, no veig uns polítics, veig a uns pijos progres que es dediquen a fer una mena d’activisme que es basa a garantir la seua supervivència i la dels seus amics, per l’altaveu que la política li dona. Com va dir Mónica Oltra fer política no és fer un vídeo de TikTok, és molt més. I ells, irremeiablement, han renunciat a fer política. No els negue que puguen fer el seu activisme, el que no m’agrada és que no facen política. Necessitem activisme en l’esquerra, necessitem organitzar-nos com a poble des de baix, però necessitem que eixa organització acabe en canvis liderats per polítics que creguen en aconseguir canvis. Si això falla, no hi ha cap diferència entre un retor predicant per la pau en el món i un polític fent un post a favor de la pau. Tots dos predicaran en el desert i la guerra continuarà.
