Al pati interior de la caserna hi destacava un banc. A tocar del banc, un guàrdia. Aquella escena formava part del contingut del sentit comú dels habitants del quarter i a ningú li estranyava excepte a un soldat de Carcaixent (el meu poble d’origen). El contrariava que representés un lloc més per torn, incrementant la freqüència de cada soldat en el cos de guàrdia, i gosà a preguntar els comandaments. Es descobrí que feia un temps es pintà el banc i havien assignat un guàrdia extra durant un parell de dies mirant que ningú s’assegués desacuradament. La negligència havia perllongat la situació fins que un carcaixentí la qüestionà.
Un amic amb sentit comú? D’acord amb els significats de raonabilitat i sentit comú que estic proposant i defenent en la sèrie, el soldat actuà raonablement interessant-se per una situació que, precisament el sentit comú, dipòsit d’idees i creences automàtiques i irreflexives, ajudava a mantindre.
Un altre cas que necessita ser qüestionat
Hui voldria posar de manifest una pràctica de la sanitat pública. De nou, el costum i la quotidianitat l’han introduïda al contingut del sentit comú d’usuaris i personal sanitari. Ningú la qüestiona. Jo no li trobe explicació raonable, possiblement perquè no és raonable.
Segurament molts de vostés coneixen la història: un pacient visita un metge d’atenció primària i aquest, informàticament, peticiona una consulta d’especialitat. A continuació diu al pacient: «Ja rebràs una carta amb la cita». Conec històries com aquesta. Passa el temps i la carta no arriba. No és urgent, però els dolors continuen, i el disgust. A la frustració per la llarga espera s’afegeix el turment mental de la incertesa. No concreten la cita. Haurà hagut alguna confusió? Pèrdua de dades? Li demanen paciència. Potser s’oblida de la cita pendent, estranyament –no ho oblidem– sense data. 11 mesos després arriba la carta, una cita per a 3 mesos més endavant.
En aquest esquema el pacient desconeix una dada. En quin moment dels 11 mesos s’ha registrat la cita en l’agenda de l’especialiste? Fou el mateix dia que el metge peticionari ho demana? Pense que no. Seria molt cruel ocultar-li-la durant 11 mesos. És més probable que ho hagen fet uns dies abans d’enviar la carta. Aleshores la gestió del metge peticionari ha estat en els llimbs, durant quasi 11 mesos. No menys cruel que la primera opció! El resultat és el mateix: 11 mesos d’incertesa innecessaris; 11 mesos de misteri.
Quan comença a comptar el temps d’espera?
Hi ha legislació estatal que estableix criteris per a garantir un temps màxim d’accés a les prestacions sanitàries. La resposta de les autonomies a la legislació estatal és diversa, també en els temps màxims d’espera(1). En la legislació del País Valencià solament es concreta un temps màxim per l’assistència quirúrgica, 90 dies en el Decret 97/1996, reduït a 60 dies en el Decret 191/2005. 60 dies que també s’apliquen a consultes externes, com un compromís de l’administració, en el PLA ÒPTIMA 2020-2023 (vegeu en pàg. 25), auditat per la Sindicatura de comptes en 2024 (vegeu aquest document).
En la pàgina 11 del PLA ÒPTIMA es determina que la data d’entrada en el registre (d’espera) és la data d’indicació de la consulta o prova pel metge peticionari. Aleshores, com interpretar el cas real descrit abans? La teoria dels llimbs: hi ha dues fases en llista d’espera. La primera cobreix el temps entre que el metge peticionari indica la consulta i el metge especialiste concreta la cita en la seua agenda, moment en què ho comunica al pacient (11 mesos en el nostre cas). Ara comença la segona fase, fins que té lloc la consulta (3 mesos). L’espera total ha estat de 14 mesos (420 dies), multiplicant per 7 el temps que el PLA ÒPTIMA especifica com a desitjable (60 dies). El misteri i la crueltat afegida és a la primera fase, la fase llimbs, 330 dies de desinformació i incertesa.
Açò és precís?
La incertesa és una font de patiment, especialment quan ateny la salut o la seguretat. La sol·licitud de cites o visites domiciliàries en tot el ventall de sectors d’activitat és (i esperem que siga) de resposta immediata, també en la sanitat privada. Com a molta demora potser necessiten ajustar l’agenda i et truquen en un moment. La cita pot ser més pròxima o llunyana, però immediatament la coneixes… menys en la sanitat pública, on funciona la fórmula «ja rebrà vosté una carta». No és una llàstima? Hi ha algun motiu raonable?
Gilet (el meu poble d’acollida) està farcit de pics i barrancs, i de camins que corren amunt i avall. En un d’ells, enquitranat, especialment costerut, algun cicliste escriví sobre l’asfalt un «açò és precís?» dedicat, pense, als organitzadors d’una carrera. Una expressió que vull redirigir a qui han introduït la incertesa de la fase llimbs en els procediments d’accés a l’atenció sanitària.
Quan legislar substitueix a actuar
Legislar temps màxims d’atenció, acompanyats d’un marc de garanties, té una derivada que també vull comentar. A l’any d’encetar el primer govern Aznar, la llei 15/1997 habilità (article únic-2) la prestació de serveis sanitaris mitjançant acords o convenis amb entitats privades. Al País Valencià, però ja ens havíem avançat. No havien passat 11 mesos del primer govern Zaplana quan el mateix Decret 97/1996, citat a dalt, establí que els pacients de llistes quirúrgiques que superaren els 90 dies d’espera (rebaixat a 60 dies en 2005) podran sol·licitar que els operen en un centre privat. La legislació convenientment adobada amb un llenguatge seductor (temps màxims, marc de garanties, etc.) substitueix les actuacions. En lloc de millorar la carretera pública, reparant-la i ampliant-la, començaren a derivar conductors per la carretera privada.
Aquesta lògica s’insereix en el projecte neoliberal de fer de tot un nínxol de negoci on els inversors puguen treure rendiments (vegeu «La màquina de l’interés. Conseqüències»). Respecte de la sanitat, sols un mes i escaig després de prendre possessió, el primer govern Aznar ja havia habilitat la gestió privada de la sanitat pública al Real Decreto-ley 10/1996 i, mesos després, a la Llei 15/1997.
(1) Vegeu aquest estudi de 2.021.
