Accés a la informació, pirateria… i propietat

Les polèmiques solen ser cícliques i efímeres a parts iguals en Twitter i, comunament, el millor moment per a parlar o escriure d’un tema és quan ja hi ha una altra polèmica que l’ha enfosquit, ja que això ens permet reflexionar lluny del soroll i les presses.

Fa uns dies, JEUPV (Joves d’Esquerra Unida) va difondre una sèrie d’eines que facilitaven l’accés de la joventut treballadora valenciana a coneixements restringits per un mur de pagament, afirmant textualment que «la socialització i utilització d’aquestes estratègies contra els grans mitjans de comunicació i les institucions acadèmiques és un acte de resistència enfront d’un sistema que genera la riquesa i el coneixement col·lectivament, però el concentra en unes poques mans».

Malgrat l’aclariment, i com potser era previsible, la reacció no es va fer esperar i un bon grapat de periodistes valencians no van tardar a mostrar la seua indignació i disconformitat per xarxes socials, alguns amb millors formes que uns altres, com no podia ser d’una altra manera. Crec que mereixen una resposta a les seues legítimes preocupacions, de la mateixa manera que pense que este és un bon espai per a aprofundir en la postura de JEUPV sobre esta qüestió.

Potser l’argument més adduït en estos dies ha sigut el que si la joventut treballadora no paga mitjançant murs de pagament per la informació que obté -o consumix-, això repercutix de manera directa en un menor salari per als periodistes, quan no en un empitjorament del seu treball o directament en la desaparició de la professió, la qual cosa també afectaria indirectament la resta de la classe treballadora. Així, segons este plantejament, accedir a coneixements de pagament mitjançant eines que eliminen la seua restricció seria negatiu perquè afectaria les professionals de la informació, i en última instància faria que tots i totes tinguérem un menor accés a ella.

Este argument, que podem escoltar també en referència a altres àmbits empresarials, de ser cert seria un motiu lògic de preocupació per a qualsevol persona amb una mínima sensibilitat social, al marge fins i tot de la seua ideologia política. No obstant això, al nostre judici no ho és per dos motius que intentaré exposar succintament a continuació.

En primer lloc, és radicalment fals que el periodisme no es paga quan la classe treballadora no està subscrita als mitjans de comunicació per a poder accedir a tots els continguts. Hi ha moltes maneres de pagar per informació, algunes directes i altres indirectes, unes voluntàries i altres que no ho són, per la qual cosa pretendre relacionar la sostenibilitat econòmica del periodisme i els seus professionals amb els murs de pagament difícilment contribuirà al debat que necessitem com a joventut obrera valenciana, que no és un altre que el de com garantim el nostre accés a la informació i al coneixement al mateix temps que blindem les condicions laborals dels professionals d’este àmbit.

Com deia, la classe treballadora sí que «paga el periodisme». Cal recordar ací que existixen mitjans valencians que reben anualment quanties milionàries de la Generalitat Valenciana, que òbviament realitza les transferències gràcies als diners que recapta de les treballadores -principalment- via impostos. Curiosament, existix una relació quasi simètrica entre els mitjans de comunicació que més han criticat la nostra postura i els que més finançament públic reben.

A més, la classe treballadora també «paga el periodisme» d’altres modes, com per exemple mitjançant el consum de publicitat, o facilitant involuntàriament dades personals a grans corporacions que són posteriorment utilitzades per aquestes. En relació a esta última qüestió ja s’ha escrit i investigat molt i bé, per la qual cosa no m’estendré en este punt.

En segon lloc, la relació espúria que he plantejat anteriorment, a més de ser falsa perquè la joventut treballadora sempre acaba pagant, també ho és perquè mai hi ha hagut una relació directa entre l’augment dels marges empresarials i el salari dels treballadors.

Per posar un exemple clar: el salari dels treballadors d’Inditex no depén dels beneficis que tinga Amancio Ortega, sinó de la capacitat negociadora que tinguen les empleades per a torçar-li el braç i transformar les seues reivindicacions en drets.

Així, el problema del salari no radica en el fet que augmenten o disminuïsquen els marges empresarials d’una gran corporació sinó en l’existència d’estos mateixos, atés que la plusvàlua impedix precisament que la classe treballadora puga quedar-se amb tota la riquesa que genera. De la mateixa manera que això ocorre amb Inditex, també passa en Atresmedia, el Grupo PRISA, Prensa Ibèrica, Grupo Godó o altres gegants de la comunicació.

I atenció, som plenament conscients dels problemes que estan tenint moltes periodistes valencianes -moltes d’elles joves i precàries- per a poder exercir la seua labor d’una forma digna, per la qual cosa tenen tot el nostre suport i la nostra predisposició per a treballar unides en el que estimen necessari. No obstant això, tant elles com nosaltres i les persones que esteu llegint aquest article sabem que poc resolen els murs de pagament, que a més actuen com a barrera fent que a poc a poc la joventut obrera valenciana aposte més per informar-se per altres vies o mitjans.

Cas diferent és el de les cooperatives de treballadores i els xicotets mitjans alternatius, que compten amb marges empresarials pràcticament nuls i veuen constantment perillar la seua existència. Defensar la democràcia i l’accés al coneixement i a la informació passa per la viabilitat d’estos projectes, que necessiten el suport de la ciutadania principalment via subscripció o donació.

Així, JEUPV continua defensant, com ha fet sempre, als mitjans contra hegemònics mitjançant la seua praxi, al mateix temps que també considera legítim l’ús selectiu i responsable de determinades eines que permeten accedir a majors coneixements sempre que s’usen contra organitzacions, institucions o empreses que es troben en una situació de poder. També continuem defenent una llei de premsa que limite la concentració empresarial a aquest àmbit com a primer pas necessari cap a una premsa popular i al servei de la classe treballadora.

A més, malgrat que el debat ha girat entorn del periodisme, estes eines també serveixen per a accedir a papers acadèmics. Uns papers que es troben comunament en revistes científiques de preus desorbitats, o simplement fora de l’abast de la joventut treballadora, que continua comptant amb una vida precària i precaritzada. El més curiós de la crítica que se’ns va realitzar és que moltes de les personalitats que es van posicionar en contra d’estes eines les han utilitzades durant la seua època d’estudiants o per al seu propi treball, atés que moltes d’elles continuen subsistint amb un baix salari i no poden permetre’s realitzar determinades despeses. Així, malgrat entendre la legítima preocupació de professionals de la comunicació, crec que s’estan equivocant d’enemic.

Finalment, hi ha un últim element que no podem passar per alt com a joventut treballadora, i és el generacional. Tot i que no realitzaré l’exercici, seria interessant comprovar l’edat mitjana dels qui s’han posicionat en contra d’estes eines i la dels qui sí que estan a favor o les han compartides. No és casual que la joventut obrera valenciana, principalment la generació z, siga la que més dona suport a este tipus d’accions en contraposició als boomers o als centennistes. Tampoc és un capritx, ni un posicionament ideològic. Este comportament és fruit d’una societat que no ens inspira ja cap mena de confiança ni de fe en el futur i que obliga als sectors més precaritzats de la joventut a defensar els seus interessos de classe per damunt de qualsevol altra consideració.

Atacar a la «pirateria», al meu judici, no implica atacar als qui l’empren, ja que mentre no existisca una alternativa real d’accés al coneixement per a la classe treballadora es continuaran utilitzant este tipus d’eines, que són tan antigues com la mateixa restricció de continguts digitals. Atacar a la pirateria, si es vol, té més a veure amb com fer que el coneixement que es produïx socialment torne sublimat a la societat per a evitar que es produïsquen este tipus de disfuncions socials.

El problema en l’accés a la informació no és la pirateria, és la propietat que impedix que se socialitze. De la mateixa manera, el problema dels salaris de les treballadores de grans corporacions no és resultat de què es compren més o menys continguts restringits, és fruit de les relacions de producció-explotació que es donen i de la seua capacitat negociadora. El problema, en definitiva, no està en l’actuació de la joventut treballadora sinó en un model de producció, distribució i consum basat en la mercantilització i la propietat que només beneficia a una minoria. Ataquem el problema i no els seus símptomes.