És impossible distreure Nadal de les absències. La meua iaia, tot just, va morir un 23 de desembre i l’endemà fou el soterrar. El poble estava embellit, lluent, colorit. El cor municipal té per costum cantar rondalles nadalenques pels carrers més vells, i jo recorde escoltar-lo de fons, com una mena de banda sonora irònica, mentre el taüt de la meua iaia entrava a l’església. La seua absència durant aquestes dates és també la dels meus avis, la del gosset que vam tindre, la del meu oncle, la que també recau en cada llar, que remou infanteses, i que s’arrossega, inesgotablement, durant la resta de l’any.
Les absències és el títol de l’obra d’Irene Klein, guanyadora del premi València Nova. L’he llegida aquestes setmanes, a l’aguait de l’època dels llums als balcons, les plantes de fulles rogenques (que se’m moren de forma inhòspita en arribar gener) i de totes les reunions familiars on hi ha una cadira buida. Llegia la proposta de Klein pensant en el concepte d’«absència» i reflexionava sobre si realment perdem «alguna cosa» quan algú se’n va de les nostres vides, o si podem sentir en certs casos, fins i tot, serenitat. El llibre et remou, et transporta al món de l’abisme, dels últims adeus. Relats que jo, sense referència prèvia, llegint les primeres pàgines, no sabia que estava enfront d’històries separades. L’autora escriu amb una prosa senzilla, de les que calen, de les que toquen, d’aquelles que passa el temps i continuen viatjant per la teua ment. Amb finals inesperats, i fins i tot la participació de la mateixa Klein en un dels relats, ens transporta a països del nord d’Europa (perquè, escriu, com més al nord millor), a la música clàssica, a l’amor, a les complexes relacions familiars, a l’univers femení (amb un paper prou rellevant), i la pèrdua. Aquella simple, aquella que més afligeix, o que més alleuja, aquella que no sempre significa «mort». Una narrativa actual, fresca, àgil. És molt fàcil compadir-se dels personatges, entrar en el seu joc, i les narracions estan realment ben filades. Les absències demostra que escriure relats no és cap ximpleria.
És un dels llibres que tenia en la meua llista, la meua llarga llista. I em pregunte, parlant d’absències, quantes cases s’hauran demanat l’obra d’Irene Klein per Nadal. Vull creure que moltes, que moltíssimes, milers. Però, la realitat és que hi ha valencianoparlants, amants de la nostra llengua, fins i tot autodenominats defensors, que no llegeixen quasi, o res, en valencià. Reconec, i m’agrada, que si un llibre està escrit en un idioma que conec i no em cal traducció, preferisc la lletra original de l’autor o autora, i que hi ha gent que em regala llibres i no cauen en si tenen versió en valencià. No passa res, els llegiré igualment. Però, si puc triar-ne, vull llegir en valencià. És per això que he demanat al Pare Noel i els Reis Mags La por de la bèstia, d’Anna Moner, i també Tiberi Cèsar, de Núria Cadenes, i estic ansiosa per tenir-los en les meues mans. Dades del Baròmetre d’Hàbits de Lectura i Compra de Llibres a Espanya del 2022 informen, que els índexs de lectura han augmentat 5,7 punts els últims deu anys, sobretot entre els adolescents. Una dada que porta esperances, però, quantes lectures són en valencià? Necessitem xifres, registres, i també mètodes, estratègies per a augmentar els percentatges. Hi ha tanta riquesa, tantes opcions de lectures en la nostra llengua. Clàssics, novetats literàries com la novel·la d’Irene Klein, de Bromera, de l’Eclèctica, en la llengua dels avis, que potser no estiguen aquestes nits nadalenques, en tenim d’editorials independents, com Sembra Llibres, i llibreries, moltíssimes, La Repartidora, la Fan Set…, llibres en valencià, regalats, demanats en la Carta Màgica, amb il·lusió, em remarque: quants n’hi haurà davall l’arbre? Totes aquestes, són absències que dolen.
