A la Sala Quatre Cantons, amb un temps hivernal, ens ajuntarem per parlar del vinté aniversari de la declaració com Bé d’Interès Cultural de la part alta de Vilafamés, una efemèride que ens recorda com eixa part de la vila es va recuperar amb el projecte, fet realitat, del Museu d’Art Contemporani, i com en aquell moment, als anys setanta, s’encetà, un procés que ha continuat de restauració de cases per part d’artistes, i gent d’altres oficis, en tant que els vilafamesins, diguem-ne, de famílies originàries del poble, ha tendit a ubicar el seu habitatge a la part baixa de localitat, una circumstància que es va originar a la postguerra, restant la part alta quasi abandonada. He de dir, però, que tal circumstància igualment ha succeït a gran part d’altres pobles semblants del país, i té a veure amb el despoblament rural.
A la taula redona que tinguérem ocasió de celebrar l’altre dia, de la mà de l’arquitecte Francisco Grande i del director gerent del Museu, Joan Feliu, vérem unes imatges que mostren com hem passat de l’estat ruïnós de la part alta de Vilafamés al present, amb una sèrie espais i racons de gran encant. Igualment, és cert que també l’Ajuntament ha impulsat algunes millores. De moment, la recuperació parcial i la declaració de BIC ha convertit al poble en una referència turística destacada.
En aquest acte, sortiren altres qüestions, o assignatures pendents, podríem dir. Especialment, es va reparar en els temes següents: el problema de les cases desocupades o tancades, el cablejat elèctric o de telefonia, que resulta agressiu amb el patrimoni, l’absència d’algun establiment de queviures, els problemes d’aparcament de cotxes i furgonetes, qüestió aquesta que entrebanca l’assentament de gent jove, així com actuacions impròpies amb intervencions no recollides en les normes. Així doncs, s’apuntà el perill que aquest conjunt històric artístic reste sols com a reclam turístic.
Per la seua part, l’arquitecta municipal, Esther Franch, ens plantejà detalls sobre la normativa urbanística que està en curs d’elaboració, en concret, sobre el preceptiu Pla Especial de Protecció, o la necessitat de donar solució a la zona l’antic hospital. D’acord amb arbitrar normés urbanístiques, ja que són un element clau, no obstant això, segons la meua opinió, manca un espai de deliberació en què es puguen comentar els problemes pendents, com són el repte d’un nou impuls que done vida i nous residents al nucli antic. Durant una legislatura passada es crea un Consell Municipal de Cultura, que s’ocupà del nostre patrimoni, en termes consultius, òbviament, i dins del qual hi havia una pluralitat de sensibilitats i interessos. En la present legislatura, però, ha deixat de funcionar. Per quin motiu?
Segons una llista que hi ha als arxius municipals, en el primer impuls de compra de cases per gent de fora allà pels anys setanta, hi hagué unes setanta cases buides que foren recuperades. Encara que no totes es van restaurar, un nombre significatiu se salvaren de la destrucció. En el present, aquesta realitat de residents vinguts de fora continua existint, en forma segona residència, donant una certa vida, no sense certes dificultats.
En conclusió: caldria pensar en el futur, en un nou impuls, i, per tant, autoritats i veïns i veïnes tenim un repte pendent: donar vida al conjunt BIC.
