Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
Una de les claus de l’èxit electoral de l’extrema dreta ha estat saber imposar la seua agenda política mitjançant una estratègia tan senzilla com eficaç: dir absolutes barbaritats que servisquen per marcar diferents gols a la vegada: obtenir visibilitat mediàtica –fins i tot abans de tenir representació parlamentària-, ampliar cap a la dreta el ventall de coses que «són acceptables en el debat públic» i, finalment, fer-se les víctimes quan arribe l’allau de crítiques i presentar-se com aquells «que diuen el que tothom pensa, però no s’atreveix a dir».
Aquesta no és una estratègia nova ni original, sinó que els de Vox l’han apresa de la nova dreta estatunidenca i és calcada a la que va portar Donald Trump a la presidència. Per fer-la possible, però, cal desenvolupar un hàbil instint pel troleig. Saber què és allò que farà enfurismar el teu adversari i fer-lo saltar desproporcionadament, garantint-te la visibilitat que necessites. Un instint, imagine, desenvolupat en els anys escolars en què els responsables de comunicació de Vox practicaven el bullying. Les tècniques d’uns i altres s’assemblen massa per a ser casualitat.
Aquesta estratègia, però, seria absolutament inútil sense una complicitat activa dels mitjans. No dels mitjans de nínxol, més escorats a la dreta, sinó dels majoritaris, percebuts per la ciutadania com més neutres o fins i tot progressistes. Aquesta cooperació, al principi, es podria pensar que era per interès –allò de les audiències-, desconeixement o desídia. Han passat els anys, però, i aquestes explicacions cada volta convencen menys. Vox és cada volta més fort i perillós com per no tenir-lo en compte i els seus trucs de pati d’escola han estat a bastament estudiats i són més visibles (ací, el periodista Miquel Ramos dona alguns consells interessants per a detectar-los). Hi ha poques excuses per justificar que se seguisquen rient les gràcies a l’extrema dreta, més enllà d’un calculat col·laboracionisme –no entrarem ací a especular amb els motius- per part dels propietaris dels mitjans. Només cal comparar-ho amb el canvi sobtat i uniforme d’actitud amb Podem, d’una primera simpatia nebulosa quan feia pujar audiències va passar-se a una agressivitat i persecució ferotge quan va intuir-se que això podia traduir-se políticament.
Aquesta cooperació es fa més evident quan els intents de troleig de l’extrema dreta són més obvis i simples. Com per exemple l’intent de Rocio Monasterio d’allargar la polèmica per la retirada de les subvencions a les corregudes de bous a Xixón després que es fera públic que un dels bous a sacrificar li deien Feminista. Vox té en el món de la lídia un nínxol electoral preferent i –contradient la seua suposada actitud contra la subvenció i la pagueta- ha criticat durament la decisió de l’ajuntament asturià. I com ho fa? Doncs posant al seu Instagram amb una gateta a la qual anomena Feminista. La imatge ho té tot: gatets –els reis d’internet-, imatge suau, explotació del conflicte, troleig, viralitat… Tot menys una cosa: noticiabilitat.
Per què llavors Levante converteix en notícia un post propagandístic a Instagram? I ho fa, a més, de forma totalment acrítica, limitant-se a reproduir i amplificar el discurs de l’extrema dreta? Quin sentit informatiu té? Es pot creure algú, a hores d’ara, que aquest tipus de notícies responen simplement a la banalització del periodisme que, sense mitjans ni relat, es limita a repicar coses aleatòries que troba per internet?
No. El gat de Rocio Monasterio no li importa a ningú i no hauria de ser notícia. El que ens hauria de preocupar són els esforços que està fent una sèrie de gent amb molt de poder per veure Vox al govern.
