Em posaré en la gola del llop. Anem a pams. He de reconéixer que m’incomoda el discurs de ‘la veu valenciana a Madrid’ com si la resta dels 31 diputats no ho foren. Sobretot perquè el pas següent és fer com feia Camps; dividir-nos entre bons i dolents valencians. Per una majoria, ho sé, quan afirma que som la veu valenciana al Congrés busca dir que nosaltres prenem les decisions a la plaça del Pilar (de València, el centralisme no ens és alié) i no al carrer Gènova o Ferraz de Madrid.
Però tampoc acabe d’entendre què són els “interessos valencians”. És que poden ser els mateixos interessos els de Juan Roig que els de Rosanna, caixera del Mercadona? No, la política, sobretot l’útil, és articular solucions davant del conflicte d’interessos contraposats.
Òbviament, abans que ningú em creme a la foguera, tenim moltes injustícies com a país. Un finançament autonòmic insultant, la manca de dret civil 318 anys després o la mutilació de l’autogovern. Per cert, en diverses legislatures al grup mixt i amb majories més favorables no hem aconseguit resoldre-ho.
Però, per a nosaltres, l’agenda valenciana és molt més ampla, i em cabreja quan es busca externalitzar a opcions estatals la seua gestió o es minimitza com a secundària.
La lluita contra l’emergència climàtica és una prioritat valenciana. La DANA no és un fet aïllat ni fruit de l’atzar, sinó conseqüència de ser una de les zones geogràfiques més exposades al canvi climàtic. No vam aconseguir frenar l’ampliació del port de València, però sí rebutjar la llei del sòl del PSOE que empentava més formigó.
La lluita pel dret a l’habitatge és una prioritat valenciana. Segurament, la prioritat. Només cal veure els preus unflats, el segrest del turisme de la funció residencial de les cases o la compra de població no-resident per damunt de la mitjana. Per això, la primera llei que debatrem de Compromís és la prohibició que empreses i fons voltor puguen comprar cases.
També, quan hem apujat l’SMI o les pensions mínimes, hem complit amb l’agenda valenciana, més quan (malauradament pel model econòmic valencià) ací hi ha més persones treballadores i pensionistes que les perceben.
Sens dubte, les infraestructures són una altra prioritat valenciana. Però no tots pensem igual. Fa res, en una reunió amb gent del PSOE, ens deien que tenien una proposta per a complir la quantitat econòmica que ens tocava per pes poblacional als i les valencianes, particularment a les comarques d’Alacant. Però, no hi va haver acord, perquè suposava més carrils a les carreteres, ampliació de Ports i aeroports, etc. Quina era la posició dels interessos valencians?, portar inversions o protegir el territori? (Aconseguir les competències i les claus de la caixa, però la política institucional és la gestió transformadora del mentrestant).
La lluita pels drets humans també ha de ser una prioritat valenciana. En la seua mirada internacionalista, però també local. No tenim encara un CIE a València? O pensem que la llei mordassa no servirà perquè ens hostien quan protestem de més sense que Pilar Bernabé diga res? Doncs, derogar-la és una prioritat valenciana.
Així que, irremeiablement, acabem en una pregunta, molt made in Compromís, que és: a què anem al Congrés?
Hi ha qui creu que estem al Congrés per a visibilitzar la marca, la tasca de Les Corts, o del síndic. Hi ha qui creu que només per a parlar d’allò que il·luminadament s’ha decidit com “estrictament valencià” i no enfada ni a Juan Roig ni a Rosanna.
En canvi, altres pensem que estem al Congrés per a influir en tot el que allí passa. En tot. Res ens és alié. Fins i tot, per a provocar que passen coses.
Sí, volem guanyar autogovern, tot i que malauradament, quan hem avançat (traspàs de rodalia o IMV) la Generalitat de Mazón ho ha rebutjat. Si arriba el debat de la transferència de costes, li farem costat, tot i que després batallarem a Les Corts perquè Mazón no ens ofegue.
Però, des de l’esquerra verda, volem aportar també una perspectiva valencianista que faça que la política no estiga pensada, dissenyada i avaluada només a la M30, sinó que servisca per a millorar la vida de qui viu i treballa al País Valencià.
PD. I sí, també orgullosos que amb els 400.000 vots de la coalició Compromís-Sumar poguérem aconseguir 4 diputats que no han permés que Abascal siga vicepresident. Us sembla poc? Doncs, poc heu seguit la política valenciana i del que són capaços en només dos anys.
PD2. Siga com siga, quan torne a haver-hi eleccions, de nou, apostarem per un espai valencià que desborde i millore Compromís aglutinant les esquerres del país.
Alberto Ibáñez és diputat de Compromís al Congrés.
