Imagine que tocaria començar aquest article amb la reconeguda cita de Marx de «La història es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa», ja que el que està passant a À Punt pareix una repetició bufa i accelerada de la història de Canal 9.
En ambdós casos, l’esquerra construeix, amb molt d’esforç, lentitud, polèmiques i conflictes una ferramenta més o menys acceptable i digna, i arriba la dreta i a la velocitat de Flash la converteix en la seua joguina, la corromp i degrada fins a convertir-la en un nyap insostenible que acabarà tancant si l’esquerra no arriba abans i s’encarrega de posar ordre i pagar els deutes.
Veure aquests dies com el PP i Vox han entrat en tromba a À Punt per aconseguir-ne el control absolut és un déja vu total del que va passar a canal 9. I tots sabem com va acabar Canal 9.
Fa gràcia que aquests anys d’À Punt, la dreta s’haja dedicat a criticar el pressupost i les audiències de la radiotelevisió pública. Precisament ells, que en la darrera època de Canal 9 haurien pogut repartir el pressupost entre tots els espectadors i hauria sigut una iniciativa més rendible.
Però la història no soles es repeteix i ho fa de forma més accelerada, sinó que també ho fa com a farsa i en concret farsa pobra.
Com a farsa perquè a aquestes alçades, a ningú li importen els arguments i excuses de PP i Vox per eliminar els mecanismes de control social d’À Punt, ells mateixos els primers. Ho fan perquè tenen la majoria parlamentària per fer-ho i punt. I tampoc es molesten massa a dissimular o intentar vendre la moto. És tot tan ridículament descarnat que provoca més vergonya aliena que una indignació real.
Però també és pobre perquè hi ha tan poc forment darrere la història que s’entén perquè genera tanta indiferència. Mentre Canal 9 era una ferramenta potent, en una època en què la televisió era hegemònica, amb audiència, pressupost i personal, À Punt, en realitat, ha estat sempre sols un espectre d’allò. Amb un finançament raquític, unes audiències testimonials i un model d’externalitzacions, tot fa pensar que la més que previsible repetició de la història tendirà més al patetisme que a cap altra cosa. Ni hi haurà uns espectadors a qui manipular, ni una plantilla que puga resistir ni, per desgràcia del PP, un pressupost d’on xuplar per engreixar els seus negocis.
Si bé és cert que el model de radiotelevisió pública del Botànic en facilita la presa de control –sobretot per la inexistència d’una plantilla amb drets i capacitat d’oposició- també en dificulta la seua conversió en una gallina dels ous d’or a qui explotar per a benefici de l’estructura mafiosa.
O no. O potser el PP comença ara a unflar el pressupost de forma salvatge i, a sobre, té la cara dura de dir-li a l’esquerra que ells sí que es preocupen pels mitjans públics i que ja tocava de posar-li recursos.
