Reconec que estic a punt de col·lapsar. Millor dit, col·lapsaria sens dubte en un no-res si fera cas dels missatges que m’arriben a diari per les xarxes socials. Missatges suposadament destinats a oferir-me unes respostes a preguntes que no he formulat en cap moment. Des de fa uns mesos, només rep consells i contraconsells en cascada sobre com enfocar la meua vida en el trànsit cap a la menopausa. Revisar-los sense profunditzar massa és pensar que estic abocada a transformar-me en una mena de remake de Frankenstein. Certament, no sé si acabaré adoptant qualsevol forma monstruosa o ocupant la primera pàgina de les cròniques de successos després que el meu grau d’histerisme agafe un volum considerable.
A hores d’ara ja no sé què he de menjar perquè la meua transició siga el menys traumàtica possible, quins exercicis he de fer perquè els suposats quilos que arribaran de colp no acaben per abocar el meu futur, únicament i exclusivament, a ser lluitadora de sumo. Per si de cas, he començat a pensar ja quin serà el nom artístic que adoptaré arribat el moment, per a encapçalar cartells de combats que imagine multitudinaris.
I així dia rere dia, he de patir un bombardeig constant de suggeriments sobre dietes, esports o productes recomanats per a compensar els efectes de la pèrdua d’estrògens. Una saturació absoluta de recomanacions que fa que les possibles causes de la premenopausa m’aboquen a un desconcert absolut sobre què vindrà.
Quan penses que Trump pot ser el personatge més aterridor que et pots creuar en la vida t’adones que no, que, si fas cas a tota la informació que vas acumulant, amb diferència, fa més por la menopausa.
De tota la llista d’ítems a complir en el manual de la menopàusica perfecta, l’únic que no em preocupa en absolut són els canvis d’humor sobtats. Això ja ho portava de sèrie i, per tant, no suposarà cap novetat en el meu dia a dia. Soc de muntanya russa d’emocions diària. Les calors sorpresa, si arriben, supose que no les gestionaré tan bonament, però preparada vaig ja amb ventalls de tot tipus d’estampat i mida dispersats per la casa i per les bosses de mà.
Disposada com estic a fer front, de la millor manera possible, a aquesta transformació que s’apropa, de moment tracte de mirar la part positiva, que malgrat que puga semblar que no, també hi és. La més destacada és que la depilació ja no és una obligació. Les cames han deixat de ser indicatiu de les estacions de l’any. Ja no hi ha pèls que delaten si estem en hivern o en estiu. Per a elles ha arribat l’estiu permanent. Bé, els pèls han fet mudança a altres parts menys desitjades, però el risc és el risc. Ara és com enfrontar-te a una endevinalla constant que et porta a descobrir que hi ha parts de la teua cara on mai hagueres imaginat que un pèl optaria per empadronar-se. És com un nou joc al qual mai t’havies plantejat dedicar-li temps.
A més, els pits evolucionen a un grau superlatiu que t’obliga a canviar de talla de sostenidor constantment i et sotmeten a mirades i preguntes impertinents sobre si has passat pel quiròfan recentment. I no, pel quiròfan no, però no serà per falta de temps perquè l’insomni fa que ara disposes de dies llargs i nits eternes que pots aprofitar per allò que et vinga de gust. Això sí, que mai siga consultar les xarxes socials i el seu bombardeig de missatges que en lloc d’ajudar derivaran en una ansietat desbordant.
