Allà pels anys trenta del segle passat, ma mare i la seua germaneta anaven a una escola religiosa a Castelló. Un dia la menuda no va acudir a classe, i la major, ma mare, va explicar a la monja la causa: «Es que le hace mal la gola». La bonegada que va rebre per no parlar bé en castellà li va durar tota la vida, ho guardava en la memòria. Orgullosa com era, però al cap i a la fi una xiqueta, no va oblidar el succeït mai però va interpretar que això no havia de tornar a passar i es va aplicar a parlar a l’escola un castellà al més acadèmic possible. Però a casa, i al carrer, el valencià era viu, ben viu i saludable, malgrat prohibicions i retrets. Escenes com aquesta es repetien a Alacant, o a València, o a qualsevol altra escola de qualsevol territori amb una llengua subjugada. L’escola, el sistema educatiu, pot ser element clau en la substitució lingüística, però també, alhora, per a la recuperació d’una llengua. Bé que ho saben els actuals governants.
Després, per a les generacions del temps de ma mare, va vindre la guerra civil i quaranta anys de repressió franquista, i tots els canvis econòmics i socials que ha sofert la nostra societat fins ara. Però, ai!, el tema de la llengua no l’hem sabut, o pogut, tractar amb respecte i valentia; quaranta anys més de menyspreu i d’autoodi eren massa per una cultura minvada, invisibilitzada i menystinguda i sense mitjans de comunicació. Però algunes societats han pogut superar aquesta situació, encara que amb dificultats i algun marge de millora, és clar, com és el cas d’Euskadi, gràcies a les decisions dels diferents governs i la complicitat de tota la societat.
A casa nostra el camí ha estat molt més complicat. Mai hem tingut governs -ni del PSPV ni del PP- que tingueren les coses clares com els bascos. Si bé és cert que nosaltres tenim dos àrees lingüísticament diferents (castellanoparlant i valencianoparlant), teníem l’oportunitat, per això mateix, de bastir un model integrador. No ho hem fet. Una Llei d’Ús i Ensenyament poruga, que només obliga una part, la de parla valenciana, a ser competents en les dues llengües, però als altres no, no és un bon punt de partida. A més, els càlculs electorals dels partits (el castellà no fa perdre o guanyar vots, el valencià sí), sumats a la situació de diglòssia (una llengua de prestigi i una altra desprestigiada), han fet del nostre un sistema de mínims. A més, l’ensenyament en valencià sempre ha anat acompanyat d’una mala premsa interessada que venia a dir que les aules en valencià eren guetos per a privilegiats (?); acompanyat d’unes plantilles no sempre suficients ni preparades; una inspecció educativa més interessada a quedar bé amb els polítics de torn que a fer complir les lleis i les normes que emparen l’ús del valencià a l’escola; uns consells escolars municipals a les grans ciutats amb poca sensibilitat cap al tema, etc. Davant tot això, s’ha resistit amb seny i dosis de voluntarietat i qualitat educativa lligats a l’ensenyament en valencià.
Des dels anys 80 l’ensenyament en valencià s’escampava, el nombre de famílies que hi optaven creixia any a any, lentament si voleu. El Consell Escolar de Sant Vicent del Raspeig, poble natal de l’actual conseller Rovira, va arribar a aprovar, governant el PP a l’Ajuntament, que cada nou centre que s’obrira hauria de comptar amb ensenyament “en” valencià. Tal era la demanda! Ara el govern de Mazón, amb els seus socis de Vox, està disposat a donar la puntilla final. Acollint-se a una elecció parental de la llengua base d’ensenyament, pretenen forçar la desaparició de moltes aules en valencià, convençuts segurament que hi haurà una allau de peticions a favor del castellà. Això sí, no les tenen totes, quan van prohibint reunions informatives als centres…, i sabedors de l’ampla mobilització de famílies i professionals que defensen la nostra llengua, que defensen la integració de llengües.
La consulta està plantejada de tal manera que no hi haurà garanties de transparència, ni una organització dels centres que garantisca la tan cantada llibertat per a qui trie el valencià. No s’ha considerat tampoc la faena feta, els anys de treball d’òrgans col·legiats, els consensos llaurats amb intel·ligència, els innovadors programes d’integració de llengües, ni els òptims resultats… Però en la labor d’extermini s’ajuden d’un cert retrocés democràtic generalitzat (Trump, Milei, Vox…) que, entre d’altres desventures, porta el virus de la valencianofòbia (Trump ataca l’espanyol allà als EUA). Enfront de tot això cal seny, qualitat educativa i resistència, com la memòria de ma mare, menystinguda quan anava a la seua escola per fer servir la seua llengua.
Acabar amb una persona, o amb un grup de persones, no és tasca difícil; acabar amb tot un poble és més punyent.
