Tres de febrer, festivitat de Sant Blai, patró d’Albal. Ma mare ens mudava com de diumenge. Em sentia més gojós que mai. A primera hora de la vesprada, en acabar el sol de passar el migjorn, només dinar, pujàvem a l’Ermita de Santa Anna, als afores, on també s’honora el sant.
Eixint del poble, el camí d’aplegada cap a ponent, llavors de terra, polsegós, amb vorera pels pelegrins. Evoque el caliu del sol hivernal. En aplegar, davant de l’ermita, a dreta i esquerra del replà que encara n’hi ha, paradetes de porrat, dàtils i llepolies, a l’abast d’allò que els diners de les butxaques pogueren abastar.
Després a dins, al lloc sagrat, Sant Blai a la seua capelleta, tot polit, en roba de bisbe i bàcul en la mà, ens convidava a sucar-nos el dit, i untar-nos la gola en l’oli beneït. Allò millor per protegir-la dels seus mals. Recorde la seua olor. Ma mare, amb tota la fe, ens untava la nostra, i la d’ella també. Els efectes per tots sabuts i creguts, com se sap, hi perduren tot just un any, fins a l’altre Sant Blai.
Darrere de l’altar major, a l’esquena de Santa Anna, la patrona del poble, testimoni des d’antic del naixement i traspàs de molts, representada per una imatge gòtica. A la sagristia, penjats en una paret llisa, exvots de cera, i escrits de desitjos de miracles a favor seu i d’aquells volguts. No només el sant és venerat pels d’ací, sinó pels de quasi de tot el País, com s’hi podia apreciar per la gent que s’aplegava que no ens era familiar.
Els que havien estat al matí, trobaren per començar la festa oficial. A dins de l’ermita, anunciada amb el volteig alegre de la campaneta de dalt de la façana, cridava i convidava a la missa cantada i el sermó que s’hi oficiava, que era sempre de llarga duració. La major part dels presents no se n’adonava gens, ja que se celebrava en llatí i castellà. El fet no impedia que fos oïda amb gran devoció. S’evidenciava, per tant, llavors que, religió, creences i tradició, compatibles o no, ben diferents són.
Evoque l’olor de l’encens, el perfum del cel enlairat, que a la vesprada encara hi perdurava. A fora, al replà estant, una mascletada modesta, deixava contents els amants de la pólvora, el soroll i la festa.
A última hora del jorn, amb el sol en l’ocàs tot cansat, i els seus raigs per sota de les copes dels pins, començàvem la tornada, avall per la vorera del camí. Aleshores s’oïen les campanes allà baix en la parròquia repicant, i cridant la gent al rosari. Nosaltres a casa, abans que es fera de nit; l’endemà al jorn novell, pantaló vell i a l’escola.
Un hom, que per naixement és «Malillo, Cullerot, Polit i Menut», voldria reconquerir aquella somniada innocència del xiquet menut.
