Conten que el poeta alemany Heinrich Heine visitava un dia la Catedral d’Amiens amb un amic i aquest li va preguntar: «¿Per què ja no construïm coses així?». Heine li va respondre: «Els hòmens d’aquell temps tenien conviccions; nosaltres només tenim opinions, i cal alguna cosa més que una opinió per tal de construir una catedral gòtica».
Resulta innegable que tot allò més grandiós que ha fet l’ésser humà sobre la terra, ho ha fet espentat per la força de les seues conviccions religioses i ha sigut Ad Maiorem Dei Gloriam (per a la major glòria de Déu). Penseu en monuments tan meravellosos com el Partenó, el Panteó, la Basílica de Sant Pere, la Cúpula de la Roca o la mateixa Catedral d’Amiens. Els més grans monuments que l’ésser humà ha erigit sobre la terra estan quasi tots dedicats a Déu (o als déus). Els fills més granats de la Raó solen passar per la història de puntetes i acaben en una mena de semioblit estrictament llibresc i llastimós, sense grans monuments que els recorden. Són pocs els racionalistes que puguen presumir d’un monument sublim més durador que el bronze: ni Pitàgores i el seu teorema, ni Euclides i la seua demostració de la infinitud dels nombres primers, ni Gödel i el seu teorema de la incompletitud, ni… ¿Què queda hui en dia de l’Acadèmia de Plató, del Liceu del seu deixeble Aristòtil, de la Stoa o de la mateixa antiga Biblioteca d’Alexandria? Tot açò em sembla demostrar que el nostre pas del mythos al logos fou en realitat més petit, vacil·lant, dubitatiu i incert del que créiem i que el mite fundacional encara udola amb força sobre l’esperit del temps i del món. És evident que encara no hem recorregut del tot el camí que va de l’animal simbòlic a l’animal racional, però també podria ser plausible que no fora menester preocupar-se excessivament per eixa mena de coses. Ja va afirmar Thomas Hobbes, el qual tenia reputació de ser ateu, que la idea d’una deïtat i d’uns poders invisibles i sobrenaturals mai no podrien desterrar-se de la natura humana. Comptat i debatut, hem de reconéixer, sense embuts, que la Il·lustració deslliurà la humanitat de la seua minoria d’edat (Kant dixit), però la va tornar a l’estat d’orfandat del qual l’havia deslliurada la religió. Potser els éssers humans estem realment necessitats d’esperança i d’una vida amb un mínim de sentit, perquè, com he dit moltes voltes, la ciència explica relativament bé com passen les coses, però no explica, de cap de les maneres, quin és el lloc que ocupa l’ésser humà entre les coses que passen. En definitiva, l’Homo sapiens és un ésser ben contradictori, paradoxal.
