Fa molts anys, em van contar un acudit d’allò més simple i eficaç: un turista, d’aquells que viatjaven sense mapes, en veure un llaurador de l’Horta ben atrafegat collint cebes, va aturar el cotxe i amb prou faenes li va preguntar, pronunciant ben espaiet, «A-li-can-te?» I aquell, llaurador sorneguer, li va respondre: «Sí, home! A-li-can-te i a-li-ba-lle…, i les cebes qui me les cull?»
L’acudit em balla pel cap a propòsit de tot el que ha desencadenat la consulta sobre la llengua base, especialment quan llig comentaris desafortunats sobre la no valencianitat del sud del País Valencià. La descomposició d’una identitat, com és el cas de la valenciana, és un procés que, venint de llarg, pot accelerar-se moltíssim en pocs anys. El mal que va vindre d’Almansa a començament del segle XVIII, va servir per castellanitzar radicalment el Baix Segura -de la mà del cardenal Belluga, nomenat per Felip V virrei de València i Múrcia i impulsor del polèmic Pla de les Pies Fundacions-, comarca que, malgrat haver perdut la llengua, manté un substrat valencià innegable. A la ciutat d’Alacant -capital des de 1822 d’una província separada de València a petició de les forces liberals de la ciutat-, la castellanització va ser cosa de les seues classes dirigents, unes quantes famílies propietàries de terres i comerciants d’origen estranger – maltès, italià i francès principalment, que van vore en la inacció dels autòctons la possibilitat de prosperar-. La llengua era cosa de les classes populars… Ja al segle XX, l’alfabetització en castellà, la repressió lingüística, el menyspreu de tot el que és autòcton, i l’arribada de funcionaris i, més tard, d’immigrants a la ciutat va acabar convertint el valencià en una llengua residual. Però no morta, en gran manera degut també a la quantitat de gent vinguda de pobles de la comarca i de comarques veïnes.
Parlar valencià fora dels cercles familiars o d’amics i veïns, s’evitava -i s’evita-, per no quedar assenyalat. Amb diferents protagonistes i sense tanta antelació, aquest procés és semblant al viscut a ciutats com Elx o València, amb la xicoteta diferència que les classes mitjanes han conservat durant més temps la llengua. L’arribada de la democràcia, amb la Llei d’Ús i Ensenyament, va obrir l’escola a l’ensenyament en valencià, element clau per a la recuperació de la llengua. No obstant això, a les grans ciutats el procés era necessàriament més complex i, per tant, els programes d’immersió van ser considerats els més adequats. I ho van ser; però a l’escola pública. També amb la democràcia van arribar els concerts educatius, i, conseqüència de la subvenció pública, els centres religiosos es van vore clarament beneficiats amb una clientela molt conservadora, amb aspiracions socials d’elevació, que han rebutjat amb una sospitosa i disciplinada unanimitat la nostra llengua. A Alacant, com a Elx o a València, la consulta ho ha deixat ben clar. Però allà on s’han aplicat programes d’immersió -després convertits en programes que podrien anomenar-se percentuals aigualits-, el treball extraordinari fet a les antigues línies d’immersió, i no sols des del punt de vista de la llengua, s’ha vist referendat per pares i mares. Hem perdut l’oportunitat, però, d’ampliar l’ensenyament en valencià, fent programes adequats a cada situació sociolingüística. Però no ha estat culpa de Rovira. Ja l’havien perduda abans, amb el govern del Botànic… Per tant, no, Alacant no és tan diferent. O, si ho voleu mirar d’una altra manera, Elx o València s’assemblen cada dia més a Alacant.
Amb tot, i considerant el difícil punt de partida, el fracàs del conseller Rovira i del president Mazón, deixen dues coses clares: la seua inoperància i desconeixement del sistema educatiu -quan volien demostrar la suposada imposició del valencià, els ha eixit el tir per la culata- i el seu profund desconeixement de la societat valenciana, més enllà de les quatre converses de barra de bar, o de barraca foguerera alacantina. Malgrat l’escassa participació, el petit marge positiu assolit pel valencià en la consulta, a pesar dels centres concertats i les zones de predomini castellà, deixa espai a l’esperança. Però, sobretot, ens adverteix que la bona política lingüística necessita reflexió, intel·ligència, paciència i bona gestió. Que tenim un professorat, una joventut i unes xarxes envejables, ens ha quedat clar. I que a Rovira i Mazón no els cap el nostre País al cap, també.
