Teníem setze o dèsset anys, érem estudiants a l’ Institut de Segon Ensenyament de Xàtiva, cursant el Preuniversitari, una novetat introduïda per una reforma educativa. El cas és que eixe nou pla incorporava, entre altres coses, alguns viatges. Així, en novembre de 1957 ens portaren a Madrid, amb un programa que incloïa la visita a El Escorial, coincidint amb el dia en què Franco i els falangistes celebraven diversos actes a la tomba del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, la qual es trobava a l’esmentat monestir. La figura del «màrtir» de la dictadura ens era familiar. A Xàtiva no érem l’excepció, puix, com a tot el conjunt de l’Estat, s’intentava adoctrinar-nos amb ocasió de dades assenyalades al calendari. Així, teníem: el «Dia del Caudillo», el de «la Victòria», el «del Estudiante Caído», i el «de José Antonio». Als efectes, a Xàtiva, a l’Albereda, existia un espai enjardinat amb una creu on havíem d’anar a dipositar una corona de llorer i cantar els himnes corresponents i escoltar l’arenga de torn.
Aleshores, que aprofitaren el nostre viatge per anar a El Escorial, entrava doncs en allò que era habitual. De nou calia callar i aguantar. El cas és que aquella vegada la visita ens oferí un espectacle que ens va copsar. Aquest és el relat tal com el recorde: arribàrem a migdia, la columna de falangistes que venia caminant des de Madrid acabava d’arribar, tot tios amb les seues camises blaves i boines roges, cantaven marxes, que eren les de rigor: «Yo tenia un camarada», «Prieta en las Filas»,«Cara al Sol»… Les enormes portes de la Basílica es van obrir, entraren, una vegada a l’interior calia esperar a Franco; en un moment d’eixa espera surt el rumor que el «Caudillo» està a punt d’arribar, de sobte, però, observem com un grup de poc més d’un centenar de persones, amb els uniformes de la Falange, caminen en formació cap a la porta a l’encontre de Franco entonant les següents estrofes: «Que no queremos reyes idiotas que no sepan gobernar / y por pelotas implantaremos el estado sindical / Viva, Viva, Falange y de las Jons».
Els «requetes» que sempre acompanyaven a Franco, avisats del que passava, van anar a l’encontre del grup del falangistes i a colps els tragueren fora. Aquest darrer incident no el poguérem veure, perquè els professors que ens controlaven ens portaren a un racó. Havíem estat testimoni d’un acte de protesta des de dins del Règim, i una cosa cridanera era que a la primera Línea dels falangistes hi era un company del nostre Institut d’un curs superior, Javier Ansuategui, personatge que després fou cap del Seu, i durant els primers anys de la democràcia va ser delegat del Govern a Navarra. Fins i tot, durant el govern d’Aznar, ho seria a Madrid, responsable de les agressions de la policia a manifestants del «No a la Guerra» a la Puerta del Sol.
Ara per ara, la tomba de José Antonio, que estava al «Valle de los Caidos», ha estat retirada després de ser exhumades les seus restes en aplicació de la Llei de «Memòria Democràtica». Des d’aquell 1957 han passats prou anys i situacions, i resulta que amb democràcia i governs de certa esquerra s’ha ajornat el tema. La pressió i la lluita de tanta gent han fet possible que la veritat puga ser coneguda. Satisfacció, tardana doncs, però la història és un instrument que educa i situa a cadascú al lloc on ha d’estar i prompte o tard cal donar el pas.
