Alguns comentaris que acompanyen l’elecció del nou papa, destaquen com antecedent a qui va ser Papa entre 1878-1903, Lleó XIII, al qual se li reconeix un interès especial per allò que aleshores es definia com “la qüestió social”, amb la promulgació de l’encíclica Rerum novarum. Doncs, es dona el cas que una de les aportacions rellevants d’aquell papat va ser la creació dels Cercles Obrers Catòlics, dels quals el castellonenc i jesuïta Vicent Dolz va ser introductor a les diòcesis de Sogorb, València i Tortosa, des d’on s’expandiren per tot l’estat espanyol.
De molt jove vaig fer un treball sobre el tema i he recuperat algun material publicat allà pels anys seixanta del segle passat. Com es parla d’aquell Papa, he pensat que no estaria de més recuperar eixa experiència històrica de l’obrerisme catòlic, que subsistí ja en decadència fins al període republicà.
Vicent Dolz, conegut històricament com el Pare Vicent, tornà de l’exili, al qual havien estat obligats els jesuïtes a conseqüència de la Revolució Gloriosa de 1868. Es trobà amb els problemes socials i, llavors, com a resposta al sindicalisme de la Primera Internacional, introduí un model que havia conegut a l’estranger: el dels Cercles Obres Catòlics, basats en la tradició gremial, amb la idea base la cooperació entre obrers i empresaris. El primer cercle es creà a Alcoi, on anys abans havia nascut la secció espanyola de La Internacional. Òbviament, es tractava d’evitar que els obrers es desviaren cap a opcions revolucionàries, distanciant-se de l’Església.
No estem, com podeu apreciar, davant d’un sindicalisme de classe, en un llibre escrit pel mateix Pare Vicent, titulat Socialismo y anarquismo, la encíclica de León XIII y los obreros católicos (València, 1893), aquest personatge desenvolupa la doctrina corresponent, segons la qual els conflictes socials naixen a causa del liberalisme ateu i a les ideologies revolucionàries. Aleshores, la solució es trobava en recuperar l’esperit corporatiu en l’activitat econòmica. Els Cercles tenien tres classes de membres: els protectors (empresaris), els numeraris (obrers) i els copartícips. A cada localitat es dividien en gremis. Les activitats eren: educatives i culturals, religioses, econòmiques i recreatives. En cas de conflicte socials, l’instrument adient se situava en l’arbitratge vinculant. El 1893 la situació dels cercles era la següent:
- Diòcesi de València, 40 cercles, amb 101, membres.
- Diòcesi de Tortosa, 11 cercles, amb 2073 membres.
- Diòcesi d’Oriola, 1 cercle, amb 1.308 membres.
No dispose de dades sobre la realitat efectiva del funcionament. Segons el llibre esmentat, als anys vuitanta el segle XIX, existien cercles a Múrcia, Osca, Saragossa, Cartagena i Terrassa, A més, acabà constituint-se un Consell Nacional de Corporacions Agràries, amb 576 cercles. El mateix Pare Vicent, en una conferència impartida a Madrid, destacaria que les dificultats dels projectes eren degudes al predomini patronal. La dinàmica de classe anà imposant-se i així, dins mateix de l’àmbit cristià, es fundarien sindicats de classe a Catalunya i el País Basc.
Aquestes notes intenten recuperar part de la nostra història, en aquest cas la del Pare Vicent, nascut a la capital de la Plana el 1837. Fins no fa gaire conservava un exemplar del seu llibre. Me’l regalà Fuster, dient-me: “Si vols fer feina, doncs, escriu alguna cosa”. Un dia, però, vaig decidir que el lloc del llibre en qüestió devia ser una biblioteca pública valenciana, lloc on és ara.
