Sí, evidentment el títol d’este article fa referència a la cançò SloMo de Chanel. Sé que a moltes persones els petarà el cap, però es pot ser valencianista, d’esquerres i feminista i que t’agrade el festival d’Eurovision i la cançó que va representar l’Estat espanyol enguany. Però sembla que les persones valencianistes LGTBI eurofans i, per què no dir-ho, algunes heterosexuals eurofans, hem de pagar la pena que ens agrade el Festival d’Eurovision.
Jo, personalment, milite abans en el moviment eurofan que en el valencianisme polític i això que ja fa un bon grapat d’anys d’ambdues coses. Però per què parle en concret de les persones valencianistes LGTBI? Doncs perquè pareix que es pot ser valencianista i ser del Real Madrid sense que passe res, es pot ser valencianista i colombaire, i que a tothom li semble estupendo, o valencianista i bouero i tampoc sembla que passe res. Fins i tot, hi ha silenci total quan el que ve a València és la final d’algun esdeveniment esportiu bé siga tenis o futbol o bàsquet; però en canvi, que t’agrade el festival i vulgues que es promocione i que, fins i tot, se celebre a València, com ha proposat l’alcalde Joan Ribó, sembla una heretgia.
Analitzem les coses a càmera lenta perquè ser valencianista no és un constructe abstracte i estanc pel qual no pots eixir-te’n de la norma establerta per a saber quin ens superior: un repartidor de carnets de bon valencianista. Ser valencianista és estimar el País Valencià i tot el que això implica: llengües, cultura, territori, tradicions… però hom també pot ser valencianista i ser fan de Lady Gaga, travestir-se, anar a concerts de Taburete o Morad i alhora defensar la llengua, els drets civils de les valencianes i valencians i anar a un concert de Zoo o a un Riure’s en Valencià al Musical de Benimaclet.
No ens sentim menys valencianistes per haver donat suport a Chanel en Eurovision. Entre el bé i el mal, sempre triem l’alegria.
