Demane al ChatGPT que em refresque la memòria sobre la peripècia del famós creuer Costa Concordia. Em diu això:
«El capità del vaixell Costa Concordia, Francesco Schettino, va ser responsable d’una sèrie d’errors que van portar al naufragi del creuer el 13 de gener de 2012, davant de la costa de l’illa italiana de Giglio. Aquests errors inclouen una maniobra perillosa que va apropar el vaixell massa a prop de la costa, el que va provocar que xoqués contra les roques i que s’obrís una escletxa a l’embarcació. Aquest impacte va causar una gran entrada d’aigua i va fer que el vaixell s’inclinés ràpidament, amb un saldo de 32 víctimes mortals.
Després de l’accident, Schettino va abandonar el vaixell mentre els passatgers encara estaven a bord, en lloc de quedar-se a supervisar les operacions d’evacuació, com era el seu deure. Aquesta acció va generar una gran indignació i va ser vista com una gran negligència per part del capità.
Els càrrecs contra ell incloïen homicidi involuntari, abandonament del vaixell i danys. Va ser finalment condemnat a 16 anys de presó per aquests delictes, tot i que va apel·lar la sentència en diverses ocasions. La seva acció de deixar el vaixell abans que els passatgers fossin evacuats va ser un dels elements que va generar més polèmica i que va quedar gravat en la memòria col·lectiva.»
Els robots són així d’encantadors. De moment –de moment- no tenen més remei que dir la veritat. Francesco Schettino ja està en la memòria de la Humanitat. Després podria haver-me molestat a preguntar al Chat GPT per altres crisis més properes, totes d’aquest segle incert en què vivim. No calia, perquè jo mateix les recordava perfectament.
Què dir, per exemple, de l’accident del Prestige a Galícia, en 2002. En aquella ocasió l’aleshores ministre de Foment, Francisco Álvarez-Cascos, va preferir anar-se’n de cacera abans de fer front a les primeres hores de la tragèdia. Després eixiria per televisió Mariano Rajoy, vicepresident amb Aznar, a acabar-ho d’arreglar. D’aleshores ençà se’l coneix com a «El señor de los hilillos»…
Però és que a l’any següent, 2003, va tindre lloc l’espantós accident del Yak 42. 62 militars van morir a Turquia a bord d’una aeronau de Pepe Gotera i Otilio però Federico Trillo, ministre de Defensa, va assegurar que «el Yak 42 era un bon avió». Recorde que llavors vaig escriure al diari Público: «Molt bé per aquest xicot. Ha deixat que els seus subordinats s’òmpliguen d’immundícia fins a les celles mentre guardava un clamorós silenci i, quan s’ha sentit al·ludit moralment per la sentència, ha desempolsat les seues medalles, ha tret lluentor al sabre, s’ha col·locat el barret d’emperador i, amb una mà en l’infern de l’americana, ha tornat per a ufanejar-se d’haver quedat indemne mentre els seus hòmens eren fregits a trets».
I en això arribem a l’onze de març del 2004. ETA perpetra a Atocha la major matança en sòl europeu. ETA? Bé, les proves i la sentència del cas van demostrar que van ser els islamistes Al-Qaida, però en una furgoneta van trobar una cinta de l’Orquesta Mondragón… Com a conseqüència de tot, els mateixos miserables que van intentar enganyar tot un país (Aznar, Acebes, Pedro J. Ramírez…) continuen creient-se les seues pròpies mentides sense haver assumit cap responsabilitat.
Sobre l’11M vaig escriure llavors en El País: «Un dels moments més vergonyosos de la crisi del 11-M –una crisi, amb el seu insospitat epíleg electoral, pletòrica de moments vergonyosos- va ser quan el president Aznar, a les poques hores de l’atemptat, es va posar davant d’un micròfon per a afirmar: “Els han matats només perquè eren espanyols” (…).
La primera convulsió va passar, i amb ella l’estupefacció de tots. Quasi de seguida es va saber que moltes de les víctimes es deien Neil, Osama, Danuta, John Jairo, Kalina, Petrika, Stefan, Tinka, Alexandru, Sanà, Oleksandr o Wieslaw. També intuïm molts de seguida que darrere del dol de Zaplana en les seues compareixences com a portaveu del Govern o de la serietat atapeïda d’Acebes al costat de la bandera espanyola estava l’ombra implacable de l’integrisme islàmic com a autor del salvatge atemptat, i no la sanguinària banda basca, com se’ns va voler fer creure».
La història, tanmateix, no s’acaba ací. El Costa Concordia segueix navegant. En 2006, després de l’accident del metro de València, Paquito Camps i Rita Barberá feien burla als qui demanaven responsabilitats. Encara les esperen.
Sis anys més tard, en 2021, Ana Botella, aleshores alcaldessa de Madrid, se’n va anar a un spa de luxe portugués per no haver de sentir els crits en diferit dels xavals morts al Madrid Arena. I és que les putes víctimes ja no tenen ni la dignitat de morir en silenci.
En això arribem al 2020. Ah la pandèmia! Situacions difícils i desesperades. Per això Ayuso, al front de la Comunitat de Madrid, es va vore obligada a enviar uns protocols per a què els ancians de les residències no foren portats a hospitals. Van morir com a gossos 7.291 avis. I ací pau i allà glòria.
Per tot això, la petita odissea de Mazón no ha sorprés ningú. Mentre ja hi havia valencians morint ofegats, ell degustava el delicat menjar casolà d’El Ventorro…
Sí, amics. Aquesta és la tripulació del Costa Concordia espanyol. Tots, del capità al grumet, pertanyen al mateix partit. Pura casualitat, evidentment. El partit que millor gestiona. El partit dels patriotes. «El gobierno de los mejores». Quan vinguen les pròximes eleccions, per favor, ¿se’n podrien recordar alguns?
