La victòria de la ultradreta italiana no s’ha de replicar necessàriament en la resta dels estats europeus. Hem vist abans experiències excepcionals; a la mateixa Itàlia Salvini ha crescut i caigut passant pel consell de ministres, com també el govern de Syriza a Grècia i les campanyes del Brexit, estretament vinculades al nucli empresarial de Trump.
El Brexit, com el debat que va produir va clarificar la crisi de legitimitat del projecte europeu. El relat continental s’ha centrat a assenyalar la recessió inevitable a curt termini, l’hiperburocratització, el desabastiment, la regressió democràtica o l’agitació social. Però el que no s’ha fet és fer valdre el projecte europeu com una alternativa en positiu. Doncs, passades les etapes de fervor inicial la Unió Europea s’ha desvetllat com una conjuntura i no com a projecte polític. O com a mínim no com a un projecte democràtic ni reformable. El principal argument contra qualsevol forma de trencament o discrepància amb l’statu quo europeista en la forma que prenga és precisament quedar exclòs del projecte: un govern d’esquerres terminaria fora o humiliat com Grècia, un govern d’extrema dreta si no sap jugar les seues cartes també, com una Catalunya o Escòcia independents o uns pressupostos socials des de la reforma de l’article 135 CE. Aquesta metanarrativa no es recolza en cap tractat ni reglament, s’interpreta del funcionament intrínsec del fet consumat que de fet ha terminat expulsant Escòcia contra la voluntat d’escocesos i europeus.
Europa és un organisme polític que ni fa ni deixa fer política. El seu origen està en grans propietaris que volien un mercat per a poder competir amb les exportacions de les grans potències i l’acceleració del procés es va produir arran l’enuig amb USA d’Alemanya, França i Anglaterra per no permetre l’intent imperialista d’ocupar el canal de Suez. Estats com Espanya, Grècia o Portugal hi arribaren superant dictadures, el que aporta una percepció democràtica a la qual ajuda el control que de tant en tant exerceix davant les tensions autoritàries dels estats que la fan un mal menor davant aquests. Fora d’aquesta il·lusió narrativa el projecte ha consistit en un nucli rector centreeuropeu front a una perifèria sud i est que no participa del poder amb un motor burocràtic basat en els principis dels tractats que constrenyen les vies polítiques cap al centre liberal de pensament únic. El poder polític dels estats s’ha centralitzat a institucions no triades pel poble (FMI, BCE i Comissió) atorgant-los el paper de gestors, quan no exercint directament aquest rol com el darrer cap de govern italià, Mario Draghi, l’exdirector del BCE que va imposar l’austericidi a l’esquerra grega arran la crisi que Mario Draghi l’exdirector de Goldman Sachs a Europa va provocar assessorant la dreta grega.
L’esquerra no té res a fer a les institucions europees. És impossible reformar socialment i democràticament una institució que no és democràtica creada pels mateixos propietaris per a mantenir el poder sobre l’economia. A més la ultradreta europea ha sigut capaç de generar una narrativa crítica, aprofitant el discurs europeista d’esquerres i els simbòlics avanços culturals per fer veure que es tracta d’una institució esquerrana. Les estratègies nacionalistes unilaterals com el Brexit suposen també un perill econòmic i social. Així, només hi cap una estratègia internacionalista on les esquerres europees es posen d’acord de forma coordinada per extingir la Unió Europea i generar un nou espai que realment aspire a crear un poble europeu. Cal una Europa dels pobles i per això és urgent destruir l’Europa de les multinacionals. Si sembla una operació impossible, més encara ho sembla reformar la UE i l’eurooptimisme d’esquerres no és capaç d’explicar com es fa.
Ens trobem en un moment crucial, és imperatiu que l’esquerra pense a llarg termini com ja estan fent els seus adversaris, deixe de reaccionar a la inèrcia presentista, detalle que vol ser de major i s’allibere de tota hipoteca amb un sistema que han construït sense comptar amb ella. No podem deixar-li la bandera de l’euroescepticisme a la dreta. Només l’esquerra pot assenyalar aquest camí cap a la construcció d’una Europa dels pobles i la UE és un obstacle fins que no es demostre útil i seductora.
