Després d’un estiu tòrrid, d’uns incendis dramàtics, amb pluges de tardor que inunden carrers construïts sobre rambles…, ens plantegem si la nostra relació amb la Natura és com toca, si trobem que hem fet coses malament, i ens afanyem a buscar eixides, per reformular la nostra relació, fins ara tan desigual, amb la Natura.
Els humans som part de la Natura, però ho hem volgut negar atribuint-nos un poder absolut sobre ella, com si la nostra essència fora més divina que animal. Així, diferents religions –que oculten o ignoren realitats i són poders instituïts (o els obeeixen)- han volgut presentar la nostra espècie com la dels elegits, els triats pels déus per ordenar i governar el caos d’aquest petit planeta que habitem. Fa tant de temps que ens ho diuen que ens hem cregut petits déus, en tot cas plens d’imperfeccions i d’ignorància. Ens hem armat ideològicament per tal d’explotar els recursos naturals, considerant que, de fet, estàvem construint un món millor. Però quan el model social entra en crisi –decadència o degradació, que demana un canvi imprescindible-, una part del nostre cervell homínid ens diu que ens hem de replantejar la nostra posició, i que com éssers socials que som, ho hem de fer col·lectivament.
El desig de saber qui som i com és l’espai que habitem i la nostra relació amb ell o per quines lleis es regeix, va associat a nosaltres des de temps remots. Ciència i tecnologia no són invents moderns. Però d’una relació, diguem-ne consentida, amb la Natura, hem passat a unes activitats econòmiques, dalt o baix des del Neolític, d’una depredació constant i implacable dels recursos naturals que ha anat transformant el planeta fins al paroxisme. Ara, al segle XXI, algunes corrents de pensament parlen de l’era pòstuma, de la catàstrofe sobrevinguda. No és tampoc cap novetat que el desconcert que ens provoca la Natura quan actua lliure -unida a les males decisions humanes- ens obnubila i ens sumeix en una mena de depressió col·lectiva. Pensem en la gran crisi de la baixa Edat Mitjana, d’enorme conflictivitat social, associada a la pesta i a les males collites. Era la fi del Món! I, si més no, d’aquell món antic, ho va ser. Vam renàixer sota el signe de l’Humanisme, de la mà d’una nova classe dirigent, la burgesia, i d’una nova i potent globalització. Estem ara davant d’un nou col·lapse?
El canvi climàtic ja és impossible de negar, els esclats de magma superen qualsevol enginyeria humana, l’escassesa i la mala qualitat de l’aigua és una realitat, les guerres pel control de recursos i vies de comunicació són descarnadament exhibides per les pantalles -provocant reaccions de pena i solidaritat que prompte sepultem pel dia a dia-, i l’abisme entre la humanitat empobrida i una minúscula elit poderosíssima, ens sembla insalvable. Quelcom molt semblant a un col·lapse està venint. I l’acompanyen la desmemòria i la frustració. Fins i tot en democràcies consolidades, on, se’ns diu, predomina (l’eufemística) classe mitjana treballadora (ai, si Karl Marx i els seus deixebles alçaren el cap!), permetem que una extrema dreta, trumpista i mediàtica, reviscolada i integrada en el sistema, apunte contra les diferències i les dissidències necessàries, proposant el retall de les llibertats polítiques i la centralització i l’autoritarisme com a solucions. I, preguntem nosaltres, des de quan la segregació, la repressió i l’odi han fet avançar el conjunt de la humanitat? Hom evoca Hitler, Mussolini o Franco, no cal més.
Es calcula que a finals del segle XXI els humans superarem els 11.000 milions d’habitants. Ens hauríem d’esglaiar? Economistes i demògrafs ens diuen que no necessàriament, que la superpoblació no és una qüestió de quantitat, sinó de recursos disponibles per a tots. Però, a les societats més riques, els nascuts ací o arribats recents, volem menjar i beure sense restriccions, no patir ni fred ni calor, comunicar-nos via satèl·lit amb l’amic que viu a dos carrers o viatjar per descobrir paradisos turístics on trobar la felicitat. I ens tapem el nas; i els ulls; i els cors. I si es necessiten recursos per a tots, quin preu estem disposats a pagar? Es pot explotar més encara la Terra fins al paroxisme? Quins pobles paguen el preu del desenvolupament? I, damunt, ens queixem quan eixos pobles volen fugir de la misèria i venen cap ací.
Em pregunte si serem capaços de consumir menys? Sembla que hi ha molts signes, massa, que ens estan indicant que no anem per bon camí, que ens cal canviar de paradigma i de dirigents, cosa que no es farà sense dures resistències, com eixe neoliberalisme que es fa fort a Amèrica i a Europa, reclamant els instints més individualistes i insolidaris dels ciutadans. O comencem a entendre que la nostra redempció com a espècie -una espècie més i no la única de la Terra- passa per ser part de la Natura i respectar les seues regles, o per contra, guerres més o menys ocultes, inundacions, sequeres, incendis, extincions d’espècies i de materials…, ens seguiran caient al damunt. Com no creure en la fi de la Història, o si més no, de la Història que hem bastit fins ara?
Com farem la nova arca de Noé? Per moure el món, aquest món, ens cal empenta, molta empenta, i ens cal una moral social i una decència ecològica que, de moment, van escasses. Comencem per xicotetes passes fetes per mil·lions de persones. Tenim algunes armes: una part de la joventut que ha dit prou, i un bon grapat de gent que no donem el nostre vot a qualsevol, ni els nostres diners a empreses depredadores, per exemple. Els temps estan canviant, algú va dir, la ciutadania també.
