Ja fa set mesos de l’inici de l’atac i invasió russa a Ucraïna. Després d’un temps quasi desapareguda de les pantalles, eclipsada per altres urgències i problemes, heus-la ací de nou amb l’anunciada mobilització de reservistes com a resposta a la contraofensiva ucraïnesa, provisionalment exitosa. Putin vol sumar a la seua guerra tres cents mil soldats més de la mare pàtria. Molts dels candidats involuntaris a la santa croada del tirà del Kremlin (i dels oligopolis que controlen l’immens país i decideixen sobre l’ús dels excedents armamentístics i sobre la manera com la gran roda del negoci continuarà a tot tren a costa de vides, dolor aliè i devastació) es manifesten en moltes ciutats i són detinguts per milers. D’altres s’apressen a fer les maletes i agafar un vol que els porte a Geòrgia, Turquia o Armènia, països que no demanen visat. Si fins ara s’estaven calladets, la perspectiva no gens il·lusionant d’haver de morir lluny de casa per una causa que els és tan aliena com els discursos grandiloqüents que intenten encendre l’ardor guerrer dels combatents, ara ixen a grapats al carrer. Rússia no en té l’exclusiva, certament, però diríem que presenta una tendència malaltissa a la tirania i les presons. I quan les pulsions nacionalistes troben un pistoler de la talla de Valdímir Putin per excitar les baixes passions del fanatisme i la mística amb què solen coronar-se tots els salvapàtries, arribem a la conclusió que el món, efectivament, no avança, gira. Entre les sòrdides presons tsaristes de l’època de Kropotkin, les penalitats del Gulag on anaren a raure milions d’opositors o sospitosos de ser-ho i les detencions massives i misterioses morts de periodistes i dissidents d’ara, hi ha un fil que ho cus tot. No és casualitat que la serp de Putin nasqués dels ous covats en els calabossos de la KGB. Mobilització massiva i amenaça nuclear, les dues cartes que el sàtrapa baralla per camuflar el fracàs d’una guerra cruel i estúpida com poques. L’excusa de l’OTAN i el fantasma del nazisme que ha abduït el govern de Zelenski, amb variacions, continua sent esgrimida per justificar la bogeria. El mal és que també se l’empassen no pocs fervorosos creients del comunisme, en qualsevol de les seues versions. El pitjor del capitalisme no és potser que conduesca al col·lapse i la destrucció de la humanitat, sinó que no té alternativa a la vista. En el millor dels casos, heus-lo ací, respectuós amb els equilibris democràtics i les llibertats (almenys mentre no el posen en perill) que el fan més respirable, intentant mantenir la seua mala salut de ferro enmig de l’enèsima crisi. I heus-lo allà, evolucionat a les pitjors versions de l’autarquia, en forma de dictadures d’estat, a la Xina com a Rússia. Les imperfectes democràcies occidentals haurien de concentrar tots els seus esforços a impedir, amb els corresponents contrapoders que fan possible l’inestable equilibri polític, que arriben al poder personatges com Putin, o Trump, o… La pregunta leninista era capciosa, tot un avançament del que vindria prompte. No es pot construir res de noble sense la premissa de la llibertat, la mateixa que Putin i companyia es mengen amb creïlletes mentre fan juguesques tot acariciant el botó nuclear.
