Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
L’1 d’agost del 2021, al Restaurant «Suquet de rap» del Grau de Castelló es va produir un cas d’intolerància cap a l’expressió en valencià de Rafael Simó i de la seua família. Tant la cambrera com l’encarregat de la terrassa i el gerent del restaurant van participar en el fet lamentable de negar-se a servir el dinar als clients si no el demanaven en castellà. Paraules textuals pronunciades allí van ser: «A mi me parece muy bien que quieras hablar en tu dialecto, pero esto es España y si quieres que te sirvamos lo haces en castellano». Fins i tot el gerent de l’empresa va intentar impedir que el client escrigués en valencià el full de reclamació. El full de reclamacions és un document públic que és propietat de la Generalitat, i el restaurant és un mer intermediari que té l’obligació de facilitar-lo i no pot interferir de cap manera en el seu contingut.
El cas és un clar incompliment de la normativa de consum valenciana, concretament de l’article 8.1 de l’Estatut de les persones consumidores i usuàries, que determina el següent: «Les persones consumidores i usuàries tenen dret a utilitzar qualsevol de les llengües oficials de la Comunitat Valenciana». A banda de l’incompliment del deure legal de garantir l’atenció en valencià, també l’article 74 del mateix Estatut considera com a falta la negativa a satisfer una demanda normal del consumidor.
L’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat Valenciana, actuant com a mitjancera entre el consumidor i l’establiment Suquet de Rap, ha fet molt bé advertint el restaurant que les sancions per infracció en matèria de consum, per conductes discriminatòries en la prestació de serveis, poden arribar fins a 3005 €. En qualsevol cas, aquesta Oficina de la Generalitat, que no és un organisme de consum, ha enviat una recomanació a l’empresa: garantir que el personal que atén la clientela respecte el dret d’ús del valencià, i, si escau, que se li proporcione una formació necessària per a atendre en valencià.
De l’incident del Suquet de Rap, certament lamentable, caldria traure una proposta general. Cal dir que al mateix article 8, punt 2, de l’Estatut de persones consumidores, s’afirma que «la Generalitat ha de fomentar l’ús del valencià en les relacions d’empreses i professionals amb les persones consumidores i usuàries. Amb aquesta finalitat, ha d’adoptar mesures perquè les condicions generals dels contractes i les ofertes comercials es faciliten també en valencià, especialment les relatives a serveis bàsics».
Ara mateix l’actual legislació espanyola de protecció als consumidors imposa el castellà en l’etiquetatge dels productes, en la informació comercial i en l’atenció telemàtica. Davant eixa situació, què implica fomentar l’ús del valencià en el consum? El text legal és molt clar, parla de les condicions dels contractes i de les ofertes comercials. En opinió de la Plataforma per la Llengua, tenim ací un fonament legal molt clar per a avançar en un objectiu: que tots els bars i restaurants del País Valencià disposen de la carta també en valencià. L’existència de menús o cartes de productes en valencià suposaria avançar cap a un objectiu necessari, el de l’anomenada igualtat lingüística, que no és més que una democràtica igualtat d’oportunitats.
En l’ús del valencià al comerç és necessari tindre més seguretat i més normalitat. La pregunta és: com es pot demostrar que tenim dret d’ús del valencià al sector comercial, si no tenim garantida la presència de la nostra llengua? La llengua existeix en la realitat quan es fa servir. L’ús del valencià al sector de l’hostaleria, en general, hauria de ser un fet normal, com ho és als altres territoris de la nostra llengua.
