Com en aquest món hi ha gent per a tot, alguns es dediquen a fer els huit mil del planeta. L’Everest i tota la pesca. Quan se’ls pregunta per què hi pugen, de vegades jugant-se la vida, contesten invariablement: «Perquè estan ahí». Sempre m’ha cridat l’atenció eixa resposta. La respecte profundament, és clar, però hi ha tantes coses que les tenim ací al costat i no les coneixem…
Personalment, la muntanya més alta a què he pujat és La muntanya màgica, de Thomas Mann. L’avantatge de pujar a un llibre, i no a una deformitat exasperada del terreny, és que vius una aventura majúscula sense moure’t de la butaca. Es tracta d’un llibre gros: la versió catalana (de Carme Gala) que va publicar l’editorial Proa fa 784 pàgines. He fet aquest huit mil personal dues vegades. La primera, de molt jove, per pur plaer. La segona, fa alguns anys, per preparar el meu particular homenatge a Mann, El balneari (3i4). Tot i que vaig ambientar aquesta novel·la en un poble nordvalencià de muntanya on efectivament hi havia un balneari, no sé si vaig arribar ni a fer un poc d’ombra a la gran epopeia de Davos. Però és un text que a mi em va resultar satisfactori i aquest és l’autèntic motiu pel qual el vaig escriure.
També diré que no tinc res contra l’excursionisme més o menys extremat. Jo mateix he fet el pic del Penyagolosa algunes vegades. El Penyagolosa, això sí, no s’assembla massa a l’Everest: és un pujol amanós, familiar, confortable i amical. S’hi puja a gust i, des de dalt, es contempla un rerepaís d’anar per casa, en sabatilles de buata.
Posat en el tràngol d’haver de fer alguna cosa fora de la meua butaca de llegir, em vaig dir un dia que jo també havia d’exercitar un coret aventurer. Així que fa deu anys vaig viatjar no al punt més alt del planeta, sinó al més baix: la mar morta, a Israel. Aquest llac salat està situat a més de 400 metres sota el nivell del Mediterrani. La profunditat exacta varia, perquè la mar va perdent aigua a poc a poc, així que la depressió es fa cada vegada més fonda. Hi vaig arribar en un taxi amb aire condicionat conduït per un tipus de qui no ens acabàvem de fiar. Però és va comportar, certament.
Tot això podria ser el preàmbul –i ho és- per a l’argument central d’aquest article, que és la novel·la El mag, de Colm Tóibín. L’ha publicat el segell Amsterdam i ha sigut una de les grans lectures d’aquest estiu. És una biografia de Thomas Mann que ha rebut elogis de la premsa internacional. I hi estic d’acord. La prosa clara i precisa de Tóibín s’ha ocupat de seleccionar aquells passatges de la biografia del gran home que més poden il·luminar el seu món.
Ja se sap que no es pot parlar de Thomas Mann sense ocupar-se també de la seua família, sobretot els seus fills. Cóibín ho fa amb solvència. Realment resulta apassionant anar resseguint la peripècia d’aquestes vides privilegiades però una mica tortuoses. Curiosament, fa l’efecte que Thomas, el patriarca (juntament amb la seua dona, Katia), era el més equilibrat de tots. Això sense comptar, és clar, les seues pulsions homosexuals, que la novel·la tracta amb delicadesa però sense embuts.
La impressió de la lectura d’aquesta magna obra és que Thomas Mann va seguir el seu itinerari sense veure’s afectat per les opinions dels altres. Quan se’n va anar d’Alemanya fugint de Hitler volien que de seguida condemnara el nazisme. Es va esperar uns anys, per les raons que s’hi expliquen. Quan va tornar al seu país, després de la guerra, volien que no visitara l’Alemanya comunista. Però hi va anar, a pesar de les pressions americanes en plena Guerra Freda (Amèrica li ho havia donat tot i l’havia convertit en el referent moral de l’antifeixisme). Ell va seguir sempre la seua veu interior i aquest és el missatge que ens ha deixat a tots els escriptors posteriors.
L’altre missatge el va reblar el seu germà Heinrich. «Quan estiguem morts ens tindran més simpatia», amolla en un moment donat, al final de la narració. I és inapel·lable: les societats estan infinitament més còmodes amb un escriptor quan ja és mort. Les societats: aquest conjunt de fills de mala mare que no saben apreciar el talent ni l’art, excepte per a sublimar-los en una fastigosa necrofília.
