Una cosa que té un gran llibre és que no és mai un lloc d’arribada. Sempre és un punt de partida. El model de tots els «grans llibre» de la nostra civilització és l’Odissea. Homer ens emociona encara quan imagina la peripècia d’Ulisses en el mentrimentres d’anar tornant a Ítaca. D’anar tornant i no d’haver tornat: d’Ulisses, una vegada a la seua illa, ja no en sabrem res. A qui li interessa la vida conjugal i domèstica de l’heroi després d’haver assistit a tantes de les seues emocionants aventures?
Un poc d’aquest esperit homèric es respira en Cap al far, de Virginia Woolf. La seua lectura ha sigut un dels meus plaers d’aquest estiu. N’he escollit la versió de Xavier Pàmies en la col·lecció Bernat Metge Universal, perquè sempre m’ha semblat un traductor molt solvent. Curiosament, La Temerària ha reeditat, al mateix temps que el volum que glosse, el mateix llibre en català aprofitant una antiga traducció d’Helena Valentí. La versió de Valentí la va publicar Proa l’any 1984, en la llegendària col·lecció de tapa dura de color taronja. Recorde haver tingut eixe llibre a les mans, en aquell temps. El vaig llegir? Si ho vaig fer, no en recorde res. Potser no era la lectura més estimulant per a un adolescent, però drogues més dures m’injectava llavors…
Xavier Pàmies tradueix el títol original (To the Lighthouse) com Cap al far. Helena Valentí va preferir la fórmula Al far. Pàmies, en un epíleg del llibre, es veu en la necessitat d’observar que Al far, en català, tant pot tindre un sentit dinàmic com un sentit estàtic (en castellà, per exemple, Al faro només té un sentit dinàmic). Per això considera més encertada l’expressió Cap al far, com en la resta de les llengües del nostre àmbit: Rumo ao Farol (portugués), Vers le Phare (francés), Gita al faro (italià)…
No vull dir amb això —fixant-me només en el títol— que la traducció de Pàmies siga millor que la de Valentí. No ho puc jutjar. Hauria de llegir-me atentament la segona i comparar-les totes dues amb l’original anglés. No ho he fet. Fi de l’argumentació, doncs.
Sí que puc confessar, però, que Pàmies m’ha permés assistir al gran espectacle de la prosa de Virginia Woolf en una molt bona translació. I amb això anem a la substància de tot plegat: per què To the Lighthouse és una obra mestra? Woolf té una escriptura poderosíssima, els seus canvis de punt de vista són meravellosos, la seua introspecció piscològica és excel·lent. Però, a més de tot això, l’argument de la seua novel·la té un punt homèric que em fascina: els personatges parlen tota l’estona d’anar a fer una visita a un far pròxim. El far és la seua Ítaca. Planifiquen el viatge, el verbalitzen, el comencen, s’hi aproximen. Però no hi arriben mai.
Com fa el poema de Kavafis que va traduir Carles Riba (i va musicar Lluís Llach), «sabràs molt bé què volen dir les Ítaques». La idea de la mort és present en tot el relat, a vegades explícitament, a vegades implícitament. Com en aquests dos moments:
«No hi havia res de més respectable, més majestuós i més imponent que l’amor d’un home per una dona, que conté en si mateix les llavors de la mort» (p. 126)
«Però la bellesa no ho era tot. La bellesa tenia aquest defecte: la veies massa de seguida, era massa evident. Congelava la vida; la paralitzava. Deixaves de percebre’n els petits senyals: l’enrojolament, la pal·lidesa, alguna ganyota especial, alguna llum o alguna ombra que durant un instant convertia la cara en estranya però alhora hi afegia un tret que ja no deixaves de veure mai més. Era més senzill escampar tot això per sota de la façana de la bellesa» (p. 216)
Crec que Mercè Rodoreda va llegir molt atentament aquest llibre. En La plaça del diamant —i en altres llibres seus— hi ha ecos de Cap al far: en la manera de fabricar algunes metàfores, en l’ús de la i copulativa…
És això la literatura: una llarga cadena. Homer ens ha portat a Virginia Woolf i Virginia Woolf a Mercè Rodoreda. I, mentre el món continue girant, la cadena no es trencarà mai…
