La història —i, sobretot, la commemoració de la història— no parla tant del passat com del present. Ens expliquem els fets històrics del passat sobretot per a entendre el present i, així mateix, per a intervenir-hi i projectar un futur millor. La història, doncs, no té res de reproducció estèril d’un passat polsegós i resclosit que es tanca en si mateix, sinó que és una reflexió sobre el present i sobre el futur. El 9 d’octubre, en aquest sentit, celebrem el naixement del poble valencià com a tal perquè, avui dia, ara i aquí, som valencians i volem continuar sent-ho.
Els valencians tenim una data de fundació com a poble, com la tenen els Estats d’Units d’Amèrica, per exemple, i no abunden en el món pobles amb les nostres característiques. I la tenim perquè aquell 9 d’octubre de 1238 va nàixer simbòlicament un regne —un estat, doncs— que, pocs dies després, naixeria també jurídicament, amb la promulgació per Jaume I del primer costum. El 7 d’abril de 1261 el mateix Jaume I juraria els Furs de València i, així, s’establiria la legislació suprema d’un estat, que, amb el tractat d’Elx de 1305, consolidaria les seues fronteres i el seu territori, i que duraria fins al 1707, amb el decret de nova planta, que l’annexionaria a Castella por justo derecho de conquista i suposaria, doncs, la destrucció de l’estat dels valencians. Cal recordar, per tant, que els valencians —encara— hem sigut durant molts més anys un estat que no una província, terra vençuda, segons la seua etimologia.
I tot açò ho recordem i ho commemorem perquè no és història, sinó present. Perquè aquesta és la nostra història que continua. No només perquè el Tribunal Constitucional puga anul·lar la reivindicació quasi unànime de les Corts valencianes per a legislar sobre el Dret Civil Valencià d’acord, precisament, amb aquest decret de nova planta castellana, que aquest tribunal considerava que continuava vigent, perquè, de fet, ho continua estant al regne d’Espanya. No només, déiem, perquè, de tant en tant, se’ns recorda aquesta condició legal de poble vençut, sinó perquè, quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança. Encara ara.
Poble derrotat per les armes, però no submís, no mesell i, sobretot, poble encara viu. Després d’aquell 1707, la festa del 9 d’octubre, que els valencians celebràvem almenys des del 1338, va ser prohibida i no es va recuperar sistemàticament fins al segle XX. Actualment, i des del 1977, en què el Consell del País Valencià la va declarar oficialment Dia Nacional del País Valencià —heu sentit bé, sí—, torna a ser una festa oficial amb tots els honors.
I, per això, ara més que mai, en aquest 9 d’octubre de 2023, hem de ser més conscients encara de la nostra història, perquè és, així mateix, el nostre present. Perquè hi ha qui vol esborrar la història perquè, així, vol esborrar el nostre present de valencians. Ho hem vist aquests dies a Alacant, on hi ha qui vol esborrar que la nostra ciutat veïna és una ciutat valencianoparlant per història, sí, però també per present i per futur. Perquè Alacant parla valencià, perquè Elx parla valencià i perquè tot el sud parla valencià. Parla la llengua de Jaume I, efectivament. I continuarà parlant-la.
Els valencians, com déiem, ens hem governat a nosaltres mateixos molts més anys que no hem sigut governats per altres. Tenim una vocació plena d’autogovern, doncs. Perquè aquesta vocació plena d’autogovern es manifesta en una vocació plena de benestar i un horitzó de vida digna per a tots aquells que viuen al País Valencià, vinguen d’on hagen vingut i pensen com pensen. Perquè, de fet, la falta d’autonomia que suposa estar infrafinançats o patir un dèficit crònic d’infrainversió —a propòsit, i ho sabem ben bé: són les nostres comarques del sud del país les que més pateixen aquests mals— afecta, sobretot, les capes més vulnerables del nostre país. Els valencians no som un poble pobre: som un poble empobrit. Sobretot —insistim— en les comarques del sud, on més afecta aquesta discriminació sistèmica i on el monocultiu del turisme ha suposat una precarització i una depredació econòmica que consumeix persones per a després desfer-se’n sense contemplacions. Reivindicar la nostra condició de valencians plenament conscients és la nostra aposta per trencar aquesta espiral negativa i construir una economia i un sistema productiu més amable amb les persones que habitem aquesta terra i més sostenible amb el medi que ens cuida i que hem de cuidar.
I en aquest projecte la llengua té un paper clau. Perquè allò que ens defineix com a valencians, a més de la nostra història comuna i el nostre país comú, és també la nostra llegua comuna: el mateix valencià de Jaume I. Una llengua que ens defineix com a valencians independentment de les llengües que sapiguem parlar cadascú de nosaltres, que, de fet, com més, millor. El valencià és una llengua comuna de cohesió que no s’oposa a cap altra llengua del món, sinó que les reivindica totes.
La història i la commemoració de la història, al remat, parla del nostre present. Altres pobles, de fet, commemoren vocacions imperials i de domini, i, així mateix, les projecten cap al present i cap al futur. El 9 d’octubre que commemorem els valencians no podria estar més allunyat d’aquestes coordenades. Es troben als antípodes, de fet. El nostre 9 d’octubre és la commemoració i la celebració que vàrem nàixer com a valencians ara fa 785 anys, sí, però, sobretot, que ara i aquí, un 9 d’octubre de 2023 a Elx, ho continuem sent i ho volem continuar sent. Perquè ser valencians és la nostra manera, tan vàlida com qualsevol altra, de ser i estar al món.
Bon 9 d’Octubre! Visca Elx! Visca el sud! I visca el País Valencià!
Junta Directiva d’El Tempir
[Manifest llegit en la 13a Ofrena cívica unitària al rei Jaume I en la celebració del 9 d’Octubre a l’hort del Carme.]
