El 9 d’Octubre, dia nacional del País Valencià, és un moment de celebració i també de reflexió sobre el camí recorregut com a poble. Tanmateix, any rere any, aquesta data s’ha convertit en una ocasió per evidenciar les limitacions de l’autogovern valencià i, enguany, el poc compromís del Consell actual amb una sobirania real. Aquest balanç ha de ser crític, ja que les polítiques aplicades fins ara han estat insuficients per garantir els drets socials, econòmics, nacionals i lingüístics del País Valencià.
En matèria territorial, la gestió del territori continua subordinada als interessos de l’especulació urbanística. La depredació del litoral i la falta d’una política contundent contra el canvi climàtic són evidències d’un model de creixement insostenible. Això perpetua la destrucció de paisatges naturals i el desmantellament d’un camp valencià ja molt afectat per la globalització i les grans cadenes comercials. És urgent un gir cap a un model basat en el desenvolupament local, la protecció del territori i la transició ecològica.
En l’àmbit social, la sanitat pública, malgrat ser un dels pilars de l’estat del benestar, continua infrafinançada i amb mancances estructurals, especialment en l’atenció primària, amb llargues llistes d’espera i una escassetat de recursos. El mateix es pot dir de l’educació, on la segregació escolar continua sent una realitat que impedeix la igualtat d’oportunitats, i el valencià és marginat en molts centres en aplicar-se la política lingüística del Consell. Un país que no defensa la seua llengua, que no la normalitza en tots els àmbits de la societat està condemnat a perdre una part essencial de la seua identitat.
La fiscalitat és un altre dels grans temes pendents. El País Valencià pateix un infrafinançament històric que hipoteca el seu futur. Som un dels territoris que més aporta i menys rep, la qual cosa limita la nostra capacitat per desenvolupar polítiques socials, educatives o sanitàries que realment donen resposta a les necessitats de la població. La renúncia a exigir una sobirania fiscal pròpia manté el País Valencià en una situació de dependència financera crònica que s’hauria d’abordar amb urgència i valentia.
Pel que fa a l’habitatge, la situació és dramàtica. La bombolla immobiliària ha fet que moltes persones, especialment joves i famílies amb pocs recursos, no puguen accedir a un habitatge digne. La manca de polítiques per controlar els preus del lloguer, així com la poca inversió en habitatge públic, han fet que l’habitatge siga un dret vulnerat per a milers de valencians i valencianes. Això evidencia la submissió a interessos privats i la falta de compromís real amb la justícia social.
En termes d’igualtat, tot i els avanços en la lluita contra la violència de gènere i la discriminació, encara queda molt per fer. Les dones continuen patint violència masclista, desigualtats laborals i una persistent bretxa salarial. Paral·lelament, els col·lectius LGTBI segueixen patint discriminació sistemàtica i agressions lgtbifòbiques, la qual cosa evidencia la necessitat d’un compromís més ferm en la protecció dels seus drets i en la lluita contra l’odi. A més, la situació de les persones migrades és preocupant: la manca de polítiques efectives de regularització i de garantia dels seus drets afavoreix la seua exclusió i vulnerabilitat, a més de contribuir a l’augment dels discursos xenòfobs.
A més, és imprescindible un marc valencià de relacions laborals que responga a les necessitats del nostre territori. El model laboral imposat des de Madrid ha demostrat no adaptar-se a la realitat valenciana, i no ha aconseguit millorar les condicions laborals ni salarials de les treballadores i treballadors del País Valencià com seria necessari, perpetuant així la precarietat, la temporalitat i uns salaris que no garanteixen una vida digna per a una part significativa de la població. De fet, els salaris i pensions continuen estant per sota de la mitjana estatal, fet que accentua les desigualtats. Necessitem polítiques que realment defensen els drets laborals, fomenten una ocupació de qualitat i reduesquen la precarietat. Aquest marc valencià hauria de garantir també una protecció social adequada, amb pensions públiques dignes i una cobertura efectiva per a totes les persones en situació de vulnerabilitat.
En l’àmbit de l’autogovern, el Consell ha renunciat a aprofundir-hi. Tot i els discursos favorables a un major grau d’autonomia, la realitat és que el País Valencià segueix sent un territori sotmès a les decisions de l’Estat. Sense sobirania fiscal, lingüística o laboral, és impossible construir un projecte propi. Cal reivindicar un autogovern real, que permeta decidir sobre totes les qüestions que afecten directament la vida de les valencianes i valencians.
Davant aquest panorama, és imprescindible la mobilització social. Les organitzacions sindicals, socials i polítiques han d’unir forces per defensar els drets socials, nacionals i econòmics del País Valencià. La lluita pels serveis públics, la protecció del territori, la justícia social i la igualtat de drets és necessària per fer front a un Consell que ha demostrat la seua incapacitat i la seua renúncia a actuar en benefici del conjunt del poble valencià. Només des de baix, amb la participació de la gent i el compromís de les organitzacions de base, es podrà avançar en la construcció d’un País Valencià més just, més igualitari i més sobirà.
Aquest 9 d’Octubre, reivindiquem el nostre dret a decidir, no només sobre la nostra llengua i cultura, sinó també sobre les nostres polítiques laborals, socials i fiscals. El futur del País Valencià depèn de la capacitat del seu poble per organitzar-se, mobilitzar-se i construir un projecte col·lectiu basat en la sobirania i la justícia social.
Et pot interessar
