Demà torna a ser 9 d’Octubre i es torna a fer palés que aquest país nostre és un país singular entre els països del món. Ja vaig escriure fa un parell de setmanes que és un país sense nom, paralitzat pel seu nom oficial, pla i administratiu, i malmés per eufemismes que el neguen o el minoritzen, des del Llevant de la cort, a la Terreta mel·líflua i servil. Impura nació, que deien aquells, nació amb vergonya de ser-ho, amb mala consciència o falsa consciència. De vegades sembla que un tret identitari d’aquesta terra és la sobreactuació d’espanyolitat, com les banderes monàrquiques en les monyiques de la gent amuntegada en un tren de rodalia colonial, i mai no és prou per a l’amo displicent que reconeix la diferència, que la tem. No hi ha servilisme que siga prou per a calmar el seu recel, la seua memòria de la conquesta, el que és Espanya plena i la terra conquerida a sang i foc, a colps de decrets de nova planta, que mai són prou perquè després de cada desfeta romanen les arrels.
Demà torna a ser 9 d’Octubre i els súbdits del rei sobreactuats anomenaran ser valencià a la seua manera d’ofrenar glòries i misèries, d’humiliar-se davant la corona, davant els tres forasters de Madrid eternament renovats. Anomenaran ser valencià a la seua manera d’estimar les cadenes i insultaran a qui parla valencià, a qui estima la llengua i la terra, a qui coneix d’on venim i qui vam ser i qui som. L’acte ritual de l’autoodi estèril, mentre la senyera coronada no s’inclina davant de ningú, però aquesta gent l’arrossega perquè la xafe qualsevol rei corrupte, qualsevol senyoret compiyogui de la cort, qualsevol amiguito del alma estenent xarxes clientelars i pagant amb quatre vestits l’ofrena sencera de la dignitat. Som de la terreta, i el que mane el senyoret.
Demà torna a ser 9 d’Octubre a la ciutat que va ser capital d’un regne. O més encara. Ciutat i Regne de València, eixe és el nom complet del que vam ser. I per moments, els vells rituals parlaran d’això per davall de la impostura i dels lladrucs de la gossada. I també a la vesprada, la capital semblarà ser capital, sostinguda pels qui sempre l’han sostingut, hereus i hereves de Miquel Grau, de Guillem Agulló.
Però molts altres continuaran endinsant-se en els seus complexos, en la seua mediocritat autoimposada, en el seu feixisme provincial que cada vegada trau més la poteta rojigualda per davall de la senyera de l’antic reialme. I els que regalen títols de C1 de valencià, els qui bandegen la llengua, els que diuen que va ser imposada la llengua dels oprimits, infatuaran valenciania, o ni això, valenciania, i castellonia, i alacantia perquè volen fer a trossets el país per donar-lo a menjar als de sempre i que els siga més fàcil de mastegar bocí a bocí, als depredadors de ponent, als depredadors elegants dels barris fins. Cultura de l’esforç. De l’esforç dels de baix per fer més rics els rics, de l’esforç de la gent de les terres conquistades per fer més rica la Cort. Volen fer-lo a trossets perquè voldrien ser una província, tres províncies, tres terretes vençudes, sense ànima, sense identitat, sense ser ja el que van ser i sense poder ser el que no són, terra nua, al cap i a la fi, pastada i munyida pel virrei.
I malgrat tot, malgrat aquesta obstinada voluntat de no ser, d’entregar la clau de casa a qui ens menysprea, el País encara hi és. Sobrevisqué a la nova planta i ha sobreviscut després, febril, desorientat, sorollós, amb traques de vegades inoportunes, però amb alegria de viure, amb llum, amb focs d’hivern, i de primavera, i d’estiu. I no són tots, és clar. Hi havia aquella vella paraula que ho expressava molt bé: els botiflers. Els botiflers no són. Però cal parar-se a destriar molt bé qui són els vertaders botiflers. I eixos -i eixes- encara que la Generalitat virregnal els done premis, no són. No són res perquè no són poble.
I així, amb el nom proscrit, com una multitud silenciosa enmig de la nit, malgrat tot, malgrat els lladres i els botiflers, malgrat els reis, els senyorets i els virreis, malgrat els expats, i el turisme massiu i els fons d’inversió i els rendistes locals que venen l’ànima i els barris per un plat de llenties, contra el vent i la sequera, contra la ponentada i les tempestes tossudes i inclements de la tardor, ferit, confús, trontollant, però no mort, sobrevivent de les ferides que li han fet i de les que s’ha fet, el País Valencià persisteix. Per davall de la Comunitat Valenciana, i de la terreta infamant, el País Valencià persisteix.
