Tothom haguera de tindre dret a la festa. Un dret humà essencial perquè la festa és un universal cultural i un espai de llibertat, de transcendència i de realització personal, també d’expressions utòpiques i de reivindicació dels mateixos cossos. Però amb la recent onada de punxades a les dones en espais festius (festivals, festes populars, discoteques i similars) sembla que es perseguix deixar a les dones confinades en un extramurs sense possibilitat pública de diversió, condemnant-les a una espècie d’apartheid festiu, inoculant-los intencionadament por, inculcant-los terror, sotmetent-les a la dictadura d’una «virtut» fonamentalista, que les vol submises, enclaustrades a casa i fora de circulació. I el fet que s’haja triat l’espai festiu no és una cosa banal sinó central en eixa política d’apartheid, que té com a objectiu una segregació festiva de gènere, és a dir, deixar fora de la festa, de l’alegria, del gaudi de les mobilitzacions emocionals, de l’efervescència col·lectiva, de la celebració dionisíaca, a les dones. Ni més ni menys.
És ben sabut i està molt estudiat que històricament els poders repressius han utilitzat la festa no sols per a legitimar-se sinó per a deslegitimar i estigmatitzar a aquells sectors socials considerats subalterns, subversius, perillosos o incòmodes, en la mesura en què la cultura festiva sempre ha generat oportunitats per a la transgressió, la reivindicació o la pura expressió performativa (dir fent) d’altres maneres de veure el món, d’altres pràctiques i potencialitats polítiques, de llavors d’emancipació, o com a mínim de denúncia de les convencions i les estructures de dominació. Ha ocorregut amb moviments ciutadans, obrers, alternatius, anticolonials, de minories, LGTB +, i també amb les dones. Però el fet que els drets d’aquells col·lectius que tanta marginació van patir s’hagen reconegut i assentat institucionalment, també ha generat tota mena de maniobres reaccionàries que pretenen una infame marxa arrere, i entre elles destaquen especialment les que busquen que el patriarcat hegemònic no cedisca a les conquestes socials del feminisme, un dels més capitals moviments emancipadors de la modernitat.
Per això resulta com a mínim sospitós que tants mitjans de comunicació, suposats experts i missatges en xarxes socials s’abonen a la teoria que l’ona de burxades que sacseja Europa, i molt especialment Espanya, és resultat de «gamberrades», «bromes de mal gust» o agressions sense connexió, en tot cas alienes a la submissió química o objectables com a molt amb el retret moral. No obstant això, les punxades, en la mesura que busquen generar terror indiscriminat entre les dones, especialment les que acudixen a un esdeveniment festiu, hagueren de ser qualificats d’actes de terrorisme simbòlic, perquè pretenen expulsar violentament a les dones de la festa, i per extensió, de l’espai públic. Terrorisme simbòlic, però eficaç per als quals ho dissenyen i practiquen. Un terrorisme més eficient com més se li nega tal qualificatiu, apostant per eufemismes que descafeïnen o minimitzen la gravetat de la situació.
Diem que es tracta d’un terrorisme simbòlic perquè la festa és l’arena ritual per excel·lència de les societats, per la qual cosa allò que en realitat s’està escenificant és un feminicidi potencial. S’està representant un acte que enuncia l’amenaça de les agressions més extremes, com les que desgraciadament es produïxen cada vegada més. Punxar, amb independència que l’agulla inocule una substància química
perniciosa o transmeta possibles malalties, és una acció de brutal marcatge del territori del mascle dominant que no tolera la igualtat, especialment en l’espai de la festa, que se suposa que és de l’alliberament, encara que siga momentània, de les constriccions del món laboral, la quotidianitat familiar amb els seus llaços i paranys o de les enormes pressions de la disciplina capitalista i els seus dispositius de vigilància contínua. Per això mateix la festa és l’àmbit estratègicament triat, perquè pretén demostrar per la via agressiva que les dones no poden relaxar-se, subratllar que els seus enemics estan a l’aguait, transmetre que l’agulla que punxa pot arribar en qualsevol moment a qualsevol de les quals s’atrevixen a divertir-se. Es tracta de negar-los a les dones eixe dret a l’alegria personal i col·lectiva que tota festa comporta. L’apartheid festiu, en suma, resulta indissociable de la ritualització tenebrosa de la mort social de la dona, d’un feminicidi simbòlic que les xarxes socials amplien mentre els seus perpetradors avancen en la seua agenda d’invisibilització i fragilització de l’«enemic».
Tampoc cal ser molt lúcid per a sospitar que els moviments de la nova extrema dreta s’hagen darrere dels atacs amb l’agulla. Esta marca amb l’estigma, senyalitza les víctimes perquè servisca d’exemple i dissuadisca a les que s’atrevixen a eixir. Raó per la qual no ha de fer por afirmar que esta onada d’agressions, perfectament organitzada, respon a clares motivacions polítiques, i en la mesura que la resposta a elles no siga política, i contundentment política, s’estarà evitant el problema i desplaçant-lo cap a interpretacions banals, superficials i, per tant, incapaços de donar compte d’allò que està en joc. Si enfront dels «punts violeta» el patriarcat armat amb agulles respon amb «punts rojos», igual és l’hora que la legítima autodefensa feminista s’estenga i que les persones compromeses amb la igualtat la secundem sense fissures. I que així els poderosos agressors feminicides punxen finalment en os.
