Hi ha un aspecte de la política espanyola que sempre m’ha fascinat i que em continua fascinant, sense que hi puga posar remei. Per més que cada dia ens trobem amb milers d’exemples que ens tornen a confirmar l’evidència, l’endemà ens en tornarem a sorprendre com si fos el primer dia. No em sé explicar la raó, però així és. Estic parlant, òbviament, de la sideral incompetència, inutilitat i estupidesa dels actors polítics espanyols -en general, amb excepcions honroses, que la vinya del senyor és plural i coral-. I, per descomptat, ben adobada amb el condiment que millor s’hi adiu: la prepotència i la fatxenderia més absolutes.
Supose que em qualificaran de supremacista, separatista, nazi i no sé quants més dels epítets que formen la roda de sospitosos habituals, però és que ha arribat un punt en què em té igual. No perquè me’ls diran faça el que faça, sinó perquè l’evidència de la tesi és tan aclaparadora que ja no hi ha res a fer. En aquest sentit, no podrem agrair mai tot el que li devem a Twitter, perquè, si abans ho intuíem a través de les pàgines i senyals de l’opinió publicada, ara ho confirmem de manera crua quan veiem què diuen sense processar en les seues xarxes. Per exemple, fa uns anys, llegíem una columna -o una novel·la, tant hi fa- de Pérez Reverte i ja sabíem de què anava la cosa. Ara el llegim a Twitter i confirmem que la cosa és molt pitjor del que ja intuíem.
No es tracta que siguen fatxes. És que són molt més burros que fatxes. I mira si havien deixat el llistó alt. I afecta qualsevol àmbit del sistema. Perquè, és clar, el sistema està fet i programat perquè siga així.
Reflexionem un instant sobre el sainet de Felip VI en la presa de possessió del nou president colombià. Hi apareix l’espasa de Simón Bolívar, una escena ritual, dins d’una cerimònia protocol·lària; és a dir, ritual. El rei d’Espanya ho considera una ofensa i no s’alça; destaca d’eixa manera en trencar el protocol de la resta de convidats. No parlem ara sobre un Estat que no ha paït la pèrdua de les colònies americanes més de dos segles després i que pateix d’una nostàlgia agressiva de l’Imperio donde no se ponía el sol: això va a banda. La bona qüestió és que la monarquia és -això ens venen- protocol i ritual: ens deien que era «el nostre millor ambaixador». Doncs si una característica ha de tindre un bon ambaixador, una bona diplomàcia, és la de no destacar, la de saber estar. El famós «¿por qué no te callas?» de son pare era pitjor encara diplomàticament que ideològica, i poca broma amb la caspa ideològica que portava.
En aquest cas és el mateix. No és gens difícil imaginar què pensa realment Felip VI, si actua així i en eixes condicions. No és difícil imaginar en mans de qui estem quan veiem les respostes de l’alcalde de Madrid en una entrevista-broma en què ha caigut per part d’un grup rus. No és difícil imaginar quina és la professionalitat i qualitat periodística dels mitjans de comunicació espanyols quan veiem que l’exdirector d’El País Antonio Caño s’empassa a Twitter per part d’un tuiter de nick Don Mitxel i de foto de perfil de Calimero que al poble de la sèrie Goenkale d’EITB -el qual ja va aparéixer en una instrucció del jutge Garzón- s’havia declarat fill il·lustre l’assassí de Miguel Ángel Blanco. No ens ho era difícil imaginar abans, però és que ara en tenim les proves.
Són només exemples agafats al vol. Que ens ho expliquen tot, ben mirat. Si ja no voldria saber-ne res per fatxes, què he de fer si, a més a més, són més burros encara? Podríem tornar a visualitzar la famosa escena de Trainspotting i cridar ben fort «it’s shite being Valencian!».
