Per fugir del bullici mediterrani i les calorades estivals i canviar d’aires, passem uns dies per terres navarreses. Del maremàgnum valencià d’aquestes dates hem passat a la solitud dels grocs dels bladars segats, les carreteres secundàries, els verds de les vinyes i dels boscos ben delineats per les terres de conreu i l’arquitectura tradicional basca d’Orbaibarra (Valdorba), Garinonain, Barasoain, Tafalla, Puiu i, cap al sud-oest, Lizarra, una de les capitals històriques del carlisme, en plena festa major. I del foc valencià a les brases meteorològiques de terra endins fins que atenyem la nostra destinació principal a Etxarri-Aranatz, a la comarca de Sakana, que recorre el riu Arakil i s’escampa entre les serres d’Aralar, Andia i Urbasa, catedrals bellíssimes de la muntanya. Valdorba és ja, malgrat les ressonàncies toponímiques, els patronímics i fins el físic rotund de la seua gent, territori perdut de la bascofonia. Els nostres esforços per saludar en èuscar durant els primers compassos només aconsegueixen un silenci que no pot dissimular la incomoditat, quan no l’hostilitat, dels nostres interlocutors. I fins el malentès pel qual he de resignar-me a beure aigua en comptes de la cervesa que he demanat. En sol·licitar al cambrer de Tafalla garagardo (cervesa), em respon que d’això no en tenen (es pensa que vull sagardo, sidra). «Pues tráigame una cerveza», li dic amb evident i infructuosa ironia.
Venint d’on venim no és gaire difícil entendre aquestes reaccions, que espere que tampoc no siguen les hegemòniques en aquelles regions ja no bascòfones de Navarra, tan distintes de les actituds de la població euskaldun del nord. A algú que practica l’oblit o hi viu des de fa temps no li agrada que li facen memòria, i menys un foraster. Hi va haver un temps en què l’espanyolisme blaver s’emmirallava i agermanava amb els navarresos que renegaven de la cultura i nació basques. El poder polític que durant anys va acumular la UPN (Unión del Pueblo Navarro) feia dentetes a Unió Valenciana i al seu principal líder Vicente González Lizondo, que ves per on tenia cognom d’origen basc coincident amb el poble de la Vall de Baztan Elizondo (o lloc de l’església, eliza). L’anticatalanisme i l’antibasquisme, doncs, era i és una dèria compartida pels furibunds defensors del regionalisme ben entès o espanyolisme de tota la vida, el dels sectors més reaccionaris de les respectives societats, avui en franc retrocés. Si més no en grau d’influència i poder polítics. Però les reticències, l’aculturació en detriment dels factors d’identitat i evolució pròpies, la desertització que provoca tot procés de substitució lingüística, hi romanen i són difícils de desentranyar, sobretot perquè al capdavall hi ha la força i determinació de tot un estat al darrere. Garinoain i Barasoain, el poble que ens va acollir els primers dies, són a més governats per agrupacions electorals de dretes, si no directament fatxes. Al carrer major de Zangoza (Sangüesa), molt bonic per cert, com tota la ciutat antiga fortalesa del Regne de Navarra, hi ha la seu, sembla que ja abandonada però que conserva el seu llampant rètol, del Círculo Carlista de Sangüesa, tot i que en èuscar sona més bé malgrat tot, Euskalherriko Carlista Alderdia (Partit Carlista Basc). Ho recordem dels anys setanta: hi havia un carlisme tranuitat, ancorat en l’embadaliment romàntic i reaccionari, dels qui van guanyar la guerra, i n’hi havia un altre de potser encara més romàntic lligat a la llavor del nacionalisme basc (i també valencià, aquell Partit Carlí del País Valencià). En qualsevol cas, estic convençut que les actituds, incloses les lingüístiques, que no són mai o quasi mai innocents, es vinculen a les ideologies i creences. El substrat carlista i el catolicisme ultramuntà encara tan presents en la part més assimilada de Navarra són causa i efecte de les antipaties envers l’èuscar i la voluntat de normalització dels sectors bascos més avançats. Perceben que aquesta normalització passa inexcusablement per un procés d’empoderament i autodeterminació política. I no s’equivoquen gens, és clar. Vistes i sentides així les coses, i malgrat totes les diferències culturals, històriques i lingüístiques, com no contemplar en l’espill navarrès les misèries que amenacen el present i el futur del valencià i el nostre poble? Com no veure-hi les grans ciutats del País Valencià, però també les no tan grans i fins les petites i els pobles com més va més, treballant per l’oblit, abandonant-se al seu corrent poderós i als seus cants de sirena. Sortosament, entrem a la comarca de Sakana, plenament euskaldun, que ací també vol dir assumpció dels valors i projectes que fan possible una certa confiança de futur, i a Etxarri-Aranatz, onejant juntament amb la ikurriña i la bandera roja amb l’escut de Navarra, hi flameja també la nostra estrelada. Totes les llibertats, com deia Fuster, són recíprocament solidàries.
