Llig, a VilaWeb, una entrevista a Xavier Trias, exbatlle de Barcelona, que va ser, en el seu moment, una víctima més de les clavegueres de l’Estat, que s’han servit de periodistes —«cavernícoles» i «progres»— per encendre les seues campanyes de desprestigi contra aquells que han considerat els seus enemics polítics. «Res de nou», diu Trias del cas Pablo Iglesias i Antonio García Ferreras. Són informacions que es publiquen encara que siguen mentida. Les publiquen basant-se en la mateixa teoria: «La font original és una bona font. Normalment, el Ministeri d’Interior, o algun alt càrrec estrany de l’Estat». El senyor Ferreras, responsable de la informació política de la televisió de l’altiplà que ens volen vendre com a «progressista», també va donar com a notícia la mentida sobre el senyor Trias: «No tan sols la va donar, sinó que el director d’El Mundo va anar a la Sexta i la va explicar.»
Trias diu que Ferreras «ha quedat amb el cul a l’aire», perquè li han pillat la mentida, la qual cosa em recorda l’entrada Mentir de Joan Fuster al seu Diccionari per a ociosos, que és un llibre que han de llegir els nostres estudiants de segon de Batxiller, però que Ferreras ignora, com a bon espanyol que és i, sobretot, perquè no necessita mentir bé per anar contra l’independentisme català i tots aquells que qüestionen l’anomenat Règim del 78. No s’ha de preocupar de saber que «mentir bé exigeix tants i tan rigorosos dots d’imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d’una tal genialitat haurien de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi». Si Ferreras haguera llegit l’entrada Mentir de Fuster, hauria vist que, per a l’autor de Sueca, mentir bé és molt difícil i que es necessita molta solvència, que les notícies falses que no tenen aparença de veritat sempre acaben desacreditant a qui les propaga. I que, per tant, cal dir la veritat. Dir la veritat no per donar la raó als moralistes, sinó per pragmatisme, per «utilitat». Ferreras, però, no necessita plantejar-se això i, probablement, en el cas que ens ocupa, no és veritat el que diu Fuster. Ferreras deu pensar que els seus espectadors, com a bons espanyols que són, estan molt disposats i interessats a creure’s les mentides que ell propaga per molt inversemblants que siguen. Els que veritablement manen a l’altiplà han procurat que tota la premsa espanyola, «cavernícola» i «progressista», vagen «todos juntos en unión», sense cap escletxa ni dissidència a defensar el que s’ha anomenat el Règim del 78. Cosa que no ha estat massa difícil, perquè gairebé tots els altaveus —de dretes o d’esquerres—, pertanyen als mateixos amos. I aquests ja es van ocupar d’esborrar el més mínim rastre de dissidència. La unanimitat en la premsa espanyola —llevat d’algunes excepcions que confirmen la regla— ha sigut tan clara que el personal ha caigut en totes les manipulacions i campanyes orquestrades, malgrat que el falsejament dels fets no tenia el més mínim aire de versemblança. I, si s’ha sabut alguna de les mentides, ha sigut perquè els han pillat, perquè un dels implicats en els fets, atrapat, no vol ser l’únic ase dels colps i va, a poc a poc, documentant-nos de totes les malifetes i amollant el mos: dient-nos els noms. Sí, dient-nos els noms, com ara, el de Ferreras. Cal saber si, en aquest cas, Fuster tenia raó quan diu que, quan sabem que estan mentint-nos, i no podem creure’ls, els retirem la confiança. Amb el mentider «no hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l’origen». Si és així, ¿pot Ferreras continuar mentint-nos des de la mateixa trona? Segurament sí, perquè Fuster no comptava en el fet que hi ha personal que prefereix sentir certes mentides, per molt inversemblants que siguen, que certes veritats que els resulten desagradables. ¿Quin espanyol està disposat a creure que a l’Espanya democràtica hi ha hagut gent empresonada per posar urnes per a votar? Això només s’ho creuen els que no se senten espanyols i unes quantes persones més —unes set o vuit, si hi arriben. Trias diu que el senyor Ferreras ha quedat amb el cul a l’aire. I, per tant, es troba en una situació molt difícil. Si això fora veritat, no veuríem més Ferreras en cap televisió i, potser, apareixerien tots els que han organitzat el «tinglado» aquest fabricador de mentides. I, sobretot, passaria alguna cosa. No sóc gens optimista. Sóc dels que creu que el mal ja està fet i no passarà res. No passarà res, perquè Fuster no tenia raó: de vegades, la mentida és «útil» encara que te la pillen. I, segons en quins casos, la credibilitat es perd, quan es diu la veritat.
