Dins de molts valencians i valencianes —especialment d’esquerres, però no necessàriament— habiten filòlegs, sociolingüistes més bé, i sociòlegs purs (sí, i artistes…, i festers també, és clar). I, com és això?, es preguntaran els qui no tenen tracte directe amb nosaltres, amb els valencians posseïts. Perdoneu d’antuvi la manca de rigor i de sistematització —una altra característica que hem fet ja nostra—, i permeteu-me que em base en apreciacions absolutament subjectives que vaig collint d’ací i d’allà per erigir, o millor afirmar, una visió del món i alhora una manera d’estar-ne, vaja.
No cal més que fer una ullada a twiter o facebook, per descobrir el que vos acabe de dir. Les podem fer servir per donar solta als nostres filòlegs i sociòlegs íntims. Tot val. No hi ha dia en què no et trobes denúncies o apreciacions sobre la trista situació del valencià. En aquest punt, els catalans i mallorquins acaben d’eixir d’aquella zona de confort o complaença on estaven instal·lats fins fa pocs anys. Ara ja som legió.
De tant en tant, un brot verd s’escola entre tanta grisor i ens alegra i ens encoratja. Però sempre ens queda el regust amarg d’estar lliurant batalles virtuals d’escàs èxit, mentre la taca d’oli avança inexorable al ritme del neoliberalisme d’Estats potents amb llengües potents. Hui, sense anar més lluny, la notícia sobre la petita gesta ortogràfica que un grup de joves, armats amb pots de pintura, com als anys setanta del segle passat, ara sprays, ha estat, per a mi, un d’eixos brots. M’emociona que encara hi ha gent disposada a deixar el teclat i l’espai virtual per a plasmar en el món real —les retolacions públiques— el que consideren de pura justícia: que no ens furten els noms dels llocs i de les coses. Me n’he alegrat molt. Hem de fer extensiu l’ús social i real de la llengua.
Mentre aquestes coses passen a les pantalles, però també a carrers i carreteres, molts polítics dels qui esperaven més compromís, van de puntetes sobre la llengua. S’eviten confrontacions —provocades i alimentades per adversaris polítics que juguen amb avantatge, tot s’ha de dir—, obviant l’ús en públic del valencià a llocs pretesament incòmodes, com per exemple Elx o Alacant, on els discursos es fan en castellà —«perquè l’entenguen tots», diuen— i on, per exemple, les programacions musicals de les festes obliden sistemàticament els nostres músics, per més qualitat que tinguen. O, a altres nivells, eviten integrar-se en l’Institut Ramon Llull, junt amb la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears, no siga que els tatxen, els de sempre i acusats per la premsa subvencionada de sempre, oh, horror!, de pancatalanistes. O fent una Llei de Plurilingüisme de cafè per a tots, aiguat!
Però, on millor ens alimentem els suposats sociolingüistes, és al carrer. I quan dic carrer, podeu incloure-hi botigues, perruqueries i barberies, consultes mèdiques, bars, bancs —dels d’asseure i dels altres, els dels diners—, placetes i jardins i ara, en estiu, afegim l’arena de la platja. Tot lloc ocupat per gent amb temps a perdre, volent-ho o no, és susceptible de convertir-se en una gran font d’informació social. Només cal parar l’orella, aguditzar els sentits. A un bar de Sant Vicent del Raspeig, el meu poble, un grup de jubilats que també podria ser una colla de ciclistes recompensant-se amb cervesa i entrepà al bar, parla sobre la situació política, en general. Un d’ells, més vehement i un punt agressiu, la mamprén amb el govern —podeu llegir Pedro Sánchez—, tirant-li les culpes de tots els mals: l’atur, la inflació, etcètera. Els altres l’escolten i volen dir la seua, discretament, tractant de defensar una postura més objectiva… Milhomes no els deixa, xiscla més i més i creu haver imposat el seu indestructible criteri. No crec que ho haja aconseguit, però la prudència i la discreció dels altres alimenten eixes feres.
I, sobre un dels altres temes estrella de la temporada, l’anomenada Llei Trans, els jubilats no en parlaven. Segurament encara no haurien rebut prou informació o consignes, segons el cas, però les tres adolescents que estaven, mòbil en mà, conversant en una taula de més enllà, exclamaven, per a una festa que estaven organitzant: «Teresa vindrà a la festa!»; i una d’elles respon, «Teresa és lesbiana»; i una altra resposteja, «estupendo, m’encanten les lesbianes!»… Oh! I la sociòloga que m’habita pensa: «És que el cine, la literatura juvenil i les sèries de televisió han fet molt pel moviment LGTBI, o és LGTBIQ?» I continue rumiant: «Teresa, no vius dins d’un armari; damunt, estàs de moda. Ara falta saber si a tu, Teresa, et sembla bé ser part d’eixa moda o només vols viure la teua vida conforme et done la gana, i amb qui tu desitges, sense esperar necessàriament l’aprovació d’aquelles tres xiques, o de la societat tota».
Va com va.
