La incògnita ha estat -per fi- revelada: la plataforma electoral de la ministra espanyola de Treball, Yolanda Díaz, ungida pels déus -si no, per qui?- a ser la referència de «tota l’esquerra a l’esquerra del PSOE», ja té un nom i ara només falta que el sàpiga tothom: Sumar. La posada de llarg va tindre lloc el proppassat diumenge 10 de juliol al centre cívic del «Matadero» —bonica metàfora per a donar el tret d’eixida a res—; un antic escorxador del qual no calia precisar la localització, ja que s’entenia perfectament que es tractava del «de aquí, de Madrid». Així mateix, l’acte va comptar amb tota una paràfrasi i glosa de les virtuts de «sumar» davant de «restar», amb una profunditat anàlitica i intel·lectual que rivalitzava amb les que qualsevol es pot trobar en una biografia de Tinder. I és que «sumar» és millor que «restar», veritat?
Res de tot això tindria el més mínim interés per a mi. Hem vist la jugada massa vegades. De fet, en els últims anys sembla que l’hem vista tantes vegades com períodes de dotze mesos hem passat, i, si el savi aquell de la barba deia que la història es repetia primer com a tragèdia i després com a farsa, qui escriu aquestes línies ja fa molta estona que s’ha descomptat de quantes en portem. De farses, és clar. De tragèdies només ens n’ha calgut una. Resumint: no m’interessa si l’esquerra espanyola ja té més sigles que l’esquerra abertzale -tot i que per motius diametralment oposats: com estava això de la farsa?- o encara no els ha superat. Llavors, per què escric aquest text?
Doncs per una senzilla raó: perquè al grup dirigent de Compromís -la coalició valencianista en la qual milite- sí que li interessa i, doncs, ja fa prou de temps que, per a alguns, és una remor constant i que, per a d’altres, està tot dat i beneït. No entraré a debatre les coordenades ideològiques òbvies -què fa una opció política valencianista en l’enèsima refundació de l’esquerra espanyola?-, perquè ja ha quedat més que clar que es tracta d’arguments que tenen el mateix valor que l’aigua en la cistella, a oïdes de l’aparell que dirigeix els partits i la coalició en la seua totalitat, així que jugarem en el mateix terreny de joc que s’enuncia: el de les sumes i les restes.
Una operació política tan apassionant hauria de justificar que -insistisc: per parlar en els mateixos termes estrictes- abans de restar, suma. I, doncs, si es feren realitat els somnis de Yolanda Díaz -i de, cada dia, més gent, com deia aquell- tindríem una suma de resultats electorals millor que no la que tenim ara. Ras i curt, que si les «esquerres a l’esquerra del PSOE» anaren a les eleccions unides en una llista «sumarien» i no «restarien». Vegem-ho.
L’any vinent -2023- hi haurà eleccions nacionals -si Ximo Puig no pitja el botó nuclear abans, és clar- i el debat se centrarà -òbviament- en la continuïtat de l’actual consell tripartit. Per a aconseguir-ho, aquestes tres formacions -PSOE, Compromís i Unides Podem- hauran de sumar -ehem- més que les tres formacions situades a la seua dreta -és a dir, PP, Ciudadanos i Vox-. En 2015 i en 2019, Compromís i Unides Podem anaren per separat -en 2015, fins i tot EUPV i Podem anaren també per separat- i la suma hi va donar. Ho podria fer també en 2023? No ho sabem.
El que sí que sabem, però, és que, en 2015 i en 2016, les formacions que ara Yolanda Díaz vol aixoplugar en una sola llista varen presentar-se a les eleccions estatals amb eixa mateixa fórmula: Compromís i Podem junts i EUPV per separat en 2015 i tots tres junts en 2016. El resultat? Que si, en comptes d’haver-se tractat d’eleccions a les Corts espanyoles, hagueren estat a les valencianes, la dreta hauria recuperat la Generalitat només un parell de mesos després de perdre-la.
Efectivament: en un cicle de l’esquerra en ascens i de la dreta en descens -o, millor dit, del que no és PP i del que és PP-, en el moment més dolç de les «esquerres» que recuperaven la generalitat després de dues dècades d’un PP que reglotava cleptocràcia i corrupció per tot arreu, la «suma» hauria estat pitjor que la «resta». Un projecte polític engrescador, veritat? Això no vol dir que els resultats es puguen traslladar automàticament d’una urna a una altra, evidentment, però, ben mirat, es fa molt complicat argumentar -més encara si fem cas de les proclames oficials que es varen fer durant les respectives campanyes- que siga una bona idea des d’aquests paràmetres d’una anàlisi tan profunda com són els de sumar i restar.
Per tant, tots els camins porten a Roma. És a dir, a Madrid. La «suma» política és una altra i, com sempre, l’anàlisi de què ens convé o què no ens convé als valencians no hi pinta fava. És un projecte molt legítim, però no és el de Compromís. Si Compromís vol apostar per un nou Botànic, tal com va anunciar fa unes setmanes en un acte al Túria -d’infausta memòria, per unes altres raons-, el que ha de fer és optimitzar electoralment el seu espai d’esquerra valencianista. Si no, la «suma» que busca és una altra cosa. Tan altra cosa que és una resta, fet i fet.
