La pregunta que s’estarà fent molta gent, especialment votants socialistes i progressistes en general, és: per què el PSOE té aquesta actitud? Hi ha dues possibles hipòtesis: La primera és que el PSOE intenta aconseguir el vot de dretes i centrista que se n’ha anat al PP presentant-se com un partit moderat, però açò no té massa sentit perquè és el mateix que passava amb Cs imitant el llenguatge de Vox: per a votar una còpia, la gent prefereix votar l’original. Per tant, la gent de dretes continuarà votant el PP i Vox, i no el PSOE.
La segona, i en la meua opinió més probable, és que el PSOE (pressionat pels grans poders econòmics que no suporten veure UP en el govern espanyol) vol generar una imatge moderada del PP i desmobilitzar el votant progressista perquè no vaja a votar en les properes eleccions, i així perjudica UP i la futura plataforma de Yolanda Díaz, cosa que derivaria en uns mals resultats electorals per a l’esquerra. Així, amb l’excusa d’evitar que Vox entre al govern espanyol, el PSOE pactaria amb el PP. Eixa gran coalició de la qual tant parlen alguns membres del PSOE i del PP per a tindre un govern «de centre» i deixar fora els «extrems», com sempre equiparant UP i els independentistes amb Vox quan no tenen res a veure. Tot açò, per descomptat, amb l’ajuda dels poders mediàtics, com va confessar a Twitter Antonio Caño, exdirector del periòdic El País, reconeixent que van pressionar el PSOE per a evitar l’entrada d’UP al govern i que no depenguera dels independentistes; i també dels poders policial i judicial amb operacions de lawfare contra líders d’esquerres i independentistes, com ja hem vist.
Per tant, l’objectiu final és expulsar l’esquerra del Govern i establir un govern de concentració com els que es van crear durant els últims anys de la Restauració borbònica entre el Partit Conservador i el Partit Liberal per a intentar mantenir viu el règim, el bipartidisme i els interessos de les elits capitalistes. La bona notícia per a nosaltres és que aquesta estratègia no va funcionar. Eixos governs duraven només uns mesos, mentre el règim continuava enfonsant-se, malgrat que ni l’esquerra ni els moviments independentistes i populars (sindicats, col·lectius LGTBIQA+, organitzacions feministes, antifeixistes…) tenien la força que tenen ara. I com se sol dir, la història tendeix a repetir-se, així que jo no donaria la batalla per guanyada si fora PP i PSOE.
La imputació de M. Rajoy, de Fernández Díaz, d’Eugenio Pino i altres membres del govern de Rajoy i de la «policia patriòtica» del PP per part de la justícia andorrana per la seua implicació en l’Operació de Catalunya en un intent per crear proves falses contra l’independentisme català per a desprestigiar-lo, fent xantatge i portant a l’enfonsament de diversos bancs andorrans, no han tingut cap transcendència per als grans mitjans de comunicació espanyols, malgrat la gran vergonya i l’escàndol que suposa per a Espanya, la suposada democràcia plena.
Aquesta bona notícia per als independentistes i enemics del règim del 78 en general contrasta amb la que va eixir fa unes setmanes, segons la qual el Tribunal Constitucional ha acceptat debatre el recurs d’inconstitucionalitat dels indults als líders independentistes (resulta que pot ser inconstitucional indultar gent que es trobava en la presó per votar, però no per intentar donar un colp d’estat com el general Armada o Tejero), amb la qual cosa és molt probable que en les pròximes setmanes el TC dictamine que els indults són inconstitucionals, els líders tornen a la presó, el PSOE no farà res, els independentistes eixiran al carrer i portaran aquesta injustícia a Europa, aquesta els tornarà a donar la raó i serà una galtada i una derrota més per a Espanya. I no ens oblidem del Catalangate i la negativa de la dreta i el PSOE a investigar-ho, de l’espionatge al moviment independentista per l’habitatge o de l’intent d’espiar el Jovent Republicà.
Així, el moviment independentista continuarà guanyant força mentre que la dreta espanyola, i el PSOE, tal volta, guanyaran suports fora de Catalunya, del País Basc i de Galícia, principalment.
I finalment, la celebració del mes de l’Orgull LGTBIQA+ (hem sigut testimonis de la gran força de mobilització col·lectiva que tenen les organitzacions LGTBIQA+) que ha tingut com a colofó l’aprovació per part del Consell de Ministres de la Llei Trans, gràcies a la pressió dels col·lectius LGTBIQA+, de la immensa majoria del moviment feminista, de les organitzacions antifeixistes i d’UP i dels partits independentistes i regionalistes enfront de les resistències del PSOE que manté, o almenys una part de la cúpula i del partit, una posició contrària a aquesta llei i a complir amb les reivindicacions de les persones trans i no binàries, encara que després es presenta com el principal defensor del moviment LGTBIQA+ i participa en les seues manifestacions.
Per contra, als EUA, la terra de la llibertat i la democràcia i qui diga el contrari és un comunista bolivarià, el Tribunal Suprem acaba de prohibir l’avortament en l’àmbit federal i seran els Estats els qui ho regulen (26 Estats ja han anunciat la seua prohibició o una legislació molt restrictiva, la qual cosa suposa més de la meitat del país). Però a més, els jutges del Suprem obrin la porta a revisar les lleis sobre les relacions sexuals entre persones del mateix sexe i el matrimoni igualitari. L’únic dubte per a mi és si tornarà la «llei de la sodomia» que va ser derogada el 2003 o si li posaran un altre nom. El que està clar és que els EUA tornen a l’època del maccarthisme i els únics que s’alegren són els reaccionaris, que parlen molt de llibertat però volen controlar els cossos de les dones i la vida sexual de les persones, de la mateixa manera que es diuen «provida», però defenen organitzacions militars com l’OTAN i l’enviament d’armes a Ucraïna.
Per altra banda, encara no ha acabat la partida a Espanya, ja que ara la Llei Trans ha de passar per la Comissió d’Igualtat, presidida per l’exvicepresidenta Carmen Calvo, que va obstaculitzar tot el possible la feina d’Irene Montero com a ministra d’Igualtat i que públicament s’ha posicionat en contra d’una llei trans perquè, segons ella i les persones transexcloents, aquesta llei ataca els drets de les dones. Afirmen, per exemple, que els homes es canviaran de gènere per a evitar ser condemnats per violència de gènere quan la llei diu clarament que seran condemnats igualment. I diuen açò quan en quasi totes les comunitats autònomes hi ha una llei trans i LGTBI des de fa 5 o 6 anys, moltes d’elles governades pel PSOE. Açò no sé si és per a atraure vot de dretes o per ignorància pura i dura.
Mentrestant, els reaccionaris continuen utilitzant la bandera nacional com a rajola contra qui pensa diferent, com un símbol d’oposició als avanços feministes, LGTBIQA+, etc. I la veritat, encara que soc un home cishetero, entre els de la bandera nacional i els altres, preferisc els altres. Les seues banderes són més boniques i no exclouen a ningú. A més, la gent que les porta és més agradable, raonable i m’ha enriquit com a persona.
Així que, tenint en compte aquests fets, la deriva cap a la dreta i les declaracions de Víctor Gutiérrez (damunt enmig del mes de l’Orgull), jo reflexionaria una miqueta si fora el PSOE perquè podria passar com en el cas de Cs (amb el qual governa el PSOE en diverses localitats i ha sigut la seua crossa) i que no l’invitaren a les pròximes manifestacions de l’Orgull. Ja ha deixat de ser el referent del moviment feminista. No li convé perdre també el moviment LGTBIQA+, encara que pareix que ara li dona igual perdre el suport del moviment antiracista amb la seua actitud respecte a la massacre de Melilla.
En conclusió, durant aquests mesos hem vist que:
Per una part, s’han produït fets que reforcen l’ascens de les postures autoritàries, d’extrema dreta i pro-OTAN a Occident fonamentalment, com la presència de Vox en el govern de Castella i Lleó i la victòria amb majoria absoluta del PP a Andalusia; la prohibició de l’avortament en l’àmbit federal als EUA; l’atac terrorista i LGTBI-fòbic a Oslo i l’increment dels delictes d’odi als països occidentals; la massacre de Melilla i la falta total d’humanisme i transparència per part del PSOE i de la UE; o la sol·licitud d’entrada a l’OTAN de Suècia i Finlàndia a costa de facilitar a Turquia la detenció dels kurds que hi estaven refugiats i amb el vistiplau de la socialdemocràcia europea.
Per altra part, han ocorregut altres fets que mostren que hi ha esperança i que és possible construir un món millor, com la victòria de Gustavo Petro i Francia Màrquez a Colòmbia (amb la qual cosa només quedarien uns pocs governs neoliberals pro-EUA al continent); els bons resultats de l’esquerra a França, on Macron ha perdut la majoria absoluta; la manifestació LGTBIQA+ a Oslo malgrat la prohibició del govern pel risc d’atemptat, demostrant la valentia i força del moviment popular LGTBIQA+; les manifestacions antiOTAN a Madrid per la cimera de l’OTAN; les manifestacions feministes i per l’Orgull (a Espanya i a altres països han sigut massives i, fins i tot, enfrontant-se a determinades prohibicions per part de les autoritats); les concentracions antiracistes denunciant la massacre a Melilla i exigint el reconeixement de drets de les persones migrades i la seua regularització (deixe ací l’enllaç a la web de la plataforma Regularització Ja per a aquells que vulgueu col·laborar i ajudar l’èxit de l’ILP que presentarà al Congrés), etc.
Per cert: El 28J també és un dia especial per als republicans a Espanya, atés que eixe dia de 1931 vam guanyar les eleccions constituents (els monàrquics només van aconseguir 9 escons), obrint les portes definitivament a la II República, quan es va despenalitzar l’homosexualitat (cosa que va desfer Franco) i va haver-hi la primera diputada obertament lesbiana, Victoria Kent. Per tant, Orgull i República van de la mà.
Així, hem pogut comprovar que, quan els moviments populars, sindicals, antiracistes, LGTBIQA+, feministes i antifeixistes en general (coordinats pels seus respectius col·lectius i organitzacions), actuen per un propòsit comú i treballen organitzats poden mobilitzar un grandíssim nombre de persones i aconseguir grans canvis. I si, a més, hi ha un partit o conjunt de partits que es posen al servici d’aquests moviments, actuant com els seus portaveus a les institucions, és possible guanyar processos electorals i portar a terme canvis històrics.
Així, en la meua opinió, és necessari que:
- Totes i tots deixem les nostres diferències polítiques, egos i sigles partidistes a un costat.
- Les organitzacions i col·lectius socials, sindicats i partits demòcrates i progressistes treballen junts de forma coordinada sempre de la mà dels pobles per a construir aliances mundials i candidatures nacionals, els programes polítics de les quals deuen ser un reflex fidedigne de les reivindicacions de tots els sectors populars, un contracte amb el poble que s’ha de complir.
- Treballem i pressionem des dels carrers i des de les institucions per a forçar el poder a escoltar-nos i aconseguir part dels nostres objectius fins que tinguem la majoria necessària per a portar a terme el nostre programa per complet.
Com va dir l’escriptora i activista política Helen Keller: «Sols podem fer poc, junts podem fer molt».
Visca l’Orgull. Visca la República. Visca la unitat dels proletaris, proletàries i pobles del món.
