Des de fa uns mesos, hem sigut testimonis de diversos fenòmens socials i polítics en l’àmbit estatal i internacional. Alguns dels més destacats són:
La victòria amb majoria absoluta del PP a Andalusia (amb la consegüent desaparició de Cs, igual que en Madrid i quasi en Castella i Lleó, Catalunya, Múrcia i el País Valencià), malgrat que Moreno Bonilla ha acomiadat a milers de sanitaris, retallat en sanitat i educació, apareix en els papers de Bárcenas, etc.; mentre que en França, Macron ha perdut la majoria absoluta i l’esquerra ha duplicat els seus resultats i en Colòmbia (malgrat tota la campanya de desprestigi, pràctiques de frau electoral i fins i tot amenaces de ser assassinat) ha guanyat Gustavo Petro amb 1 milió de vots de diferència respecte al seu rival.
La imputació de Mònica Oltra a partir d’una denúncia feta per Cristina Seguí, fundadora de Vox a València i que va difondre il·legalment imatges de la xica violada a Burjassot, a més de banalitzar aquest crim tan repugnant al programa de Javier Negre; i per JL. Roberto, president del partit d’ultradreta Espanya 2000 i que ja va ser denunciat per assetjar Mònica Oltra i la seua filla a sa casa. És a dir, dues persones amb un historial impecable i sense cap tipus de motivació política ni personal contra l’exvicepresidenta valenciana.
Una denúncia d’uns fets dels quals va donar explicacions la mateixa Oltra a les Corts fins a set vegades (complicat parlar d’encobriment si no tens problemes a donar explicacions les vegades que fan falta) i la Comissió Europea va arxivar la denúncia presentada pel PP. A més, alguns casos d’abusos a menors als centres valencians procedeixen de l’època del PP.
I quina casualitat que la justícia va a per Mònica Oltra justament ara, quan públicament ha dit que Compromís i UP haurien de presentar-se junts a les eleccions municipals i autonòmiques i de mostrar el seu suport al projecte de Yolanda Díaz.
Per tant, ens trobem davant d’un cas de lawfare com el que van sofrir Vicky Rosell, Alberto Rodríguez, Isa Serra i altres polítiques i polítics espanyols, catalans (Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Gabriel Rufián, Eulàlia Reguant, etc.) i llatinoamericans com Lula Da Silva.
Un PSOE que, com ja vaig exposar en anteriors articles, s’ha dedicat a fer polítiques més pròpies del PP que de l’esquerra i fins i tot a copiar part del seu discurs. Hi ha diversos exemples: el vot en contra de la Llei d’Habitatge; de la Llei Trans i LGTBI que van presentar UP i els independentistes; de l’impost a les grans fortunes; de permetre l’ús de les llegües cooficials al Congrés; de crear comissions d’investigació sobre la monarquia i l’espionatge amb Pegasus; la prohibició de manifestacions antifeixistes a València i d’una contra la cimera de l’OTAN a Madrid mentre es va permetre la manifestació neonazi a Chueca; la repressió de la vaga dels treballadors del metall a Cadis; l’elecció de candidats territorials socialistes amb un perfil més de centredreta que d’esquerres i que o no són coneguts o quasi no han fet oposició als governs del PP; el seu total suport a l’OTAN i augmentar la despesa militar, mentre incompleixen el que van prometre als anys 80 sobre reduir progressivament la presència militar dels EUA i que només afavoreix a eixe país i la indústria armamentística, a costa de disminuir la inversió en sanitat i educació en una situació d’inflació, etc.
A tot açò cal afegir-hi l’entrevista que va concedir al mitjà digital El Independiente Víctor Gutiérrez, secretari de polítiques LGTBI del PSOE en l’àmbit estatal (nomenat per Adriana Lastra) i que va dir aquestes paraules exactes quan li van preguntar per què PP i PSOE no governen junts per a evitar l’entrada de Vox a les institucions: «No sé darte una respuesta correcta. La aritmética parlamentaria es muy complicada, pero sí creo que hay otra manera de hacer política y si nos paramos a pensarlo son muchas más las cosas que nos unen que las que nos separan. La gente está harta de tanta polarización y lo que nos pide es moderación, que nos pongamos más de acuerdo en las cosas que nos unen. Estoy de acuerdo en que es momento de explorar esa nueva vía y de centrarnos en ese sesenta o setenta por ciento de cosas que nos unen y no en ese veinte o treinta por ciento de cosas que nos separan».
Unes declaracions decebedores però que no sorprenen tenint en compte el que ha fet el PSOE fins ara. Si això és el que pensa realment el PSOE, que es lleve la màscara i es presente en coalició amb PP i C’s amb el nom de Partit Moderat Espanyolista i així ens estalviem paperetes. Però, hi ha una qüestió rellevant: quan diu que no han de deixar que eixe 20 o 30% de coses els separen, vol dir que està disposat a sacrificar la defensa de col·lectius vulnerables com les persones LGTBIQA+, els immigrants, etc., per a aconseguir un pacte amb el PP? I diu açò en el mes de l’Orgull i al mateix temps posiciona el PSOE com gran defensor del col·lectiu LGTBIQA+. El PSOE, com sempre, volent bufar i xarrupar a la vegada, de la mateixa manera que afirma ser un partit de valors republicans, però defén la monarquia constitucional. I això no pot ser. O ets una cosa o una altra.
Per si no fora prou, ara tenim la massacre de Melilla (i vull recalcar el substantiu «massacre» enfront el terme «tragèdia» que utilitzen els nostres mitjans com si es tractara d’un accident), en què han mort 23 persones segons Marroc i 37 segons les ONG que estàvem presents (i crec que són més de fiar aquestes) degut a la violència exercida per la policia marroquina, fins i tot en la part espanyola de la tanca i amb la passivitat de les autoritats espanyoles. Davant d’açò, Pedro Sánchez va copiar el discurs de l’extrema dreta i va felicitar les autoritats per l’èxit de l’operació i va denunciar les màfies que trafiquen amb immigrants. Un discurs amb una manca total d’humanisme que ha rebut el suport de la Unió Europea i, damunt, l’OTAN considerarà la immigració com una amenaça híbrida per a la seguretat internacional. Aquest és el missatge des del món “civilitzat”. Senzillament repugnant.
Per això, tant UP com els partits independentistes i regionalistes han demanat que Sánchez es retracte de les seues declaracions. A més, el primer ha presentat una PNL per a iniciar una investigació independent (que també ha demanat l’ONU) i els segons han demanat la compareixença de Marlaska i Albares (inclús alguns han exigit la seua dimissió). Fins i tot el PP ha demanat explicacions, amb la qual cosa aquest fet ha provocat que el PP semble més humanista i decent que el PSOE, encara que ambdós en el Congrés, junt amb Vox i Cs, han votat en contra de depurar responsabilitats per la massacre. Hipòcrites fastigosos.
Per no parlar de la traïció del PSOE al poble sahrauí, contravenint el seu propi programa polític del 2019 i la postura adoptada del Congrés espanyol i l’ONU, ja que el PSOE va afirmar fa uns mesos que l’autonomia dins del Marroc és la solució més realista per al Sàhara. El Marroc, eixa democràcia tan avançada i respectuosa amb els Drets Humans. Tindrà alguna cosa a veure amb el fet que el Marroc és aliat dels EUA?
