El racisme no entén de pells ni de colors, sinó d’estatus i diners, d’interessos, guanys i privilegis. La fòbia contra els estrangers, que creix des de les arrels podrides d’un nacionalisme d’estat de naturalesa feixista i passat imperial com l’espanyol, és una de les cares del políedre de la intolerància, l’obsessió per abolir les diferències i liquidar el dissident, un poti-poti perillós de complexos històrics i pors inconfessables. No és racisme i a més sovint es gira contra els ciutadans del propi estat encara no assimilats del tot a la cultura dominant, més com més insubmisos, més com més ànsies tenen d’alliberar-se’n. La creació de l’estranger i el senyalament de l’altre o faula ovidiana de la fera ferotge (jueu, roig, bruixa, heretge o català), és tan vell com l’anar a peu, tapadora eficaç de moltes injustícies. El racisme simula fer forts els dèbils, proteïnes extres de fals patriotisme, que assumint-lo n’ixen més desnodrits encara. Negant-se a reconèixer-se a si mateix com a racista (no de pells ni colors sinó d’interessos i beneficis), l’estat i els seus lacais hi troben l’excusa perfecta per cometre tota mena de malvestats. En nom de la integritat territorial, desintegrats en l’estultícia! Que els més pobres d’entre els pobres no embruten el recinte sagrat de la pàtria amb les seues fams immundes! Les morts de Melilla, com ahir les de Tarajal, com demà les provocades per qualsevol de les fronteres de metralleta, filferrada i exclusió, són assassinats legals, impunes, efectuats per delegació i en el repartiment de papers que les monarquies corruptes de banda i banda de l’estret de Gibraltar s’han assignat amb el consentiment i la mandra europea d’haver d’encarar un problema molt pelut i del qual depèn el futur de tots. Sánchez, Marlaska o Robles no parlarien amb aquesta fatxenderia indignant, que no es diferencia gens dels discursos de la dreta més rància, si no tinguessen plenament assumit del paper de policies del sud que els han assignats els estats rics del nord en el mapamundi de la misèria global, política, moral i econòmica, si és que podem separar-ho. Sánchez, que ara gaudeix com un xiquet davant els flaixos de la cimera madrilenya de l’OTAN encaixant amb els amos del bacallà mundial (o de la meitat més un dels amos), vol blanquejar amb el seu somriure postís la feina bruta que li han fet al Marroc però els morts de Melilla li pengen també a ell en la solapa de l’americana, al costat de la insígnia de la multinacional atlàntica de la guerra. Però ell, com Marlaska, com Robles i tots els que s’escuden en les màfies i es pixen en els morts de negres pobres, en va s’armaran fins a les dents, en va pagaran els policies amb la pell dels sahrauís i els seus fosfats, en va alçaran murs i fronteres. Les màfies, recordem-ho a aquests espavilats marejadors de perdius, són només la conseqüència que fa més difícil un problema, no la causa, que és filla del colonialisme, de la misèria provocada per l’extorsió capitalista. Que els més necessitats entre els necessitats siguen negres, moros o xicanos no és més que conseqüència directa de segles d’explotació i espoli, de l’esclavisme més inhumà, d’un imperialisme que els ha xuclats tota la sang i ha partit i repartit els seus territoris com un pastís. No li digueu racisme. Ací la raça i les excuses antropològiques no hi tenen res a veure, és la simple i avara exclusió del que no té res. Benvinguts els reietons del Golf Pèrsic, que també són moros a Marbella, benvinguts els magnats que controlen els minerals que ens permeten ser omnipresents en la teranyina global i supersònics malgrat que siguen negres i mentre ens obeesquen, benvinguts els xinos d’arreu si ens omplin els polígons industrials de fàbriques per a les nostres formigues. No li digueu racisme: és pur i dur capitalisme, la guerra global pel control de recursos cada vegada més escassos. No hi ha racisme tampoc en l’ajuda solidària a refugiats ucraïnesos. Molts dels qui han pogut fugir de la massacre provocada per la bogeria russa (una bogeria molt racional i calculada) han arribat ací amb els seus cotxes flamants i la seua pasta, però molts més hi han vingut amb el que duien damunt, s’han perdut pels camins de l’est o han restat sota les bombes malgrat que són més aviat rossos i de pell blanca. L’expansionisme rus empenyent des del nord-est serveix de safata de plata a la coartada per reiniciar la carrera armamentística i sumar forces per a l’hegemonia mundial d’Occident contra el poder russo-xinès. Però més guerres i més assassinats a les fronteres que blinden el presumpte món benestant (a l’interior del qual s’escampen com taques d’oli grans bosses de pobresa) no faran sinó multiplicar els problemes, les injustícies, la misèria i l’instint migratori de salvar la pell, del color que siga. El cercle viciós que haurem de trencar per alguna banda.
