Allà la Sra. Oltra amb la seua consciència, si en té. Els fets que li imputen són summament desagradables i difícils de pair, tan solament justificats pels seus fans fanatitzats, amb festassa i ballaruga incloses, com la del dissabte posterior al coneixement de la seua imputació pel Tribunal Superior de Justícia de la CV. No cal insistir en quins són aquests fets i quin ha estat el capteniment posterior de la imputada, abans i després de les comunicacions judicials. Tot plegat molt trist i desagradable, fins i tot grotesc, com amargues i malagradoses van ser les maneres que la tal senyora va emprar per a ensenyorir-se del grup parlamentari Compromís del País Valencià (la coalició de l’extint Bloc Nacionalista Valencià amb Esquerra Unida) en el 2007 (ella recordem-ho era d’EU) i després, expulsada del seu partit, abduir els bajocs del BNV —extremadament toca-sons!— i erigir-se a través de l’ús abusiu de performances parlamentàries —la Mónica i les seues samarretes— en el personatge mediàtic que va liderar la marca Compromís (ara el seu partidet de díscols d’EU i els ingenus del BNV) que forma part del govern «regional» valencià des del 2015.
Bé, la Mónica ja ha dimitit, amb les «dents apretades», però ja ha dimitit. Tres dies abans s’hi negava i ballava com una possessa a l’antic llit del riu Túria. Dansava ella i dansaven els jerarques de Compromís, inclòs el septuagenari batle de València, de manera púdica però botava, que pense —i ell ho degué pensar també— que ja no està per a molts trots. Vet ací la gran ballaruga de Compromís, amb el diputat Baldoví emulant —ganes no li mancaven— el Tony Manero de Saturday Night Fever i l’Àgueda Micó, la senyora de l’Olleria que vol imitar a la lideressa, estirant els braços com el mico King Loui de The Jungle Book: «Oh, oobee doo I wanna be like you». Què us diré? Commovedor! Senyores i senyors, ladies and gentleman, mesdames et messieurs, Damen und Herren, vet ací el Compromís tot d’una peça, en estat pur.
Ep! I que facen el que els isca de l’entrecuix. Ara bé, és lamentable que aquest personal, ficat a munyidor interessat de la cosa pública, que hi ha una gernació de càrrecs que en depenen, i completament aliè a la crítica dels actes reprovables presumptament comesos per la seua lideressa, s’atorgue la representació d’un país en què no creu —per a l’Oltra el País dels valencians no ha passat mai de ser una insípida Comunitat— i impulse un valencianisme de pa sucat amb oli que s’enfonsa en el regionalisme blavero més ranci, de senyera amb tifa blava i ofrenes a la terra de ponent, en aquest cas en forma de subjecció vassallàtica al capitost esquerrà de moda a Madrid (que si el Pablo Iglesias, que si l’Errejón, que si ara la Yolanda Díaz, que si…). Bé, a aquestes alçades no descobrisc la sopa d’all: això és l’oltrisme compromisero, avalat per la inoperància del suposadament nacionalista Bloc (ara dit «Més») des de temps immemorial. Possiblement la Sra. Oltra aspirava ser ministra del Regne d’Espanya, o qui sap!, potser fins i tot presidenta. Ostres, com haguera alçat la cresta ella! Somiar és debades. Ara bé, el temps de la «lideressa indomable», com algun mitjà, El País, panegíricament l’ha arribat a qualificar, ja ha passat, per mèrits —més aïna demèrits de la interfecta— ha conclòs, game over. Seria bo que el valencianisme de Compromís, si, dimitit l’oltrisme alienador, a la formació política encara li queda algun bri de compromís pel País dels valencians, recuperàs el vigor que —pense— mai no havia d’haver perdut. La situació d’emergència de la llengua i cultura pàtries, a la vora de la desaparició a les grans capitals del país, necessita d’actuacions polítiques valentes. Llàstima, però, que preferisquen gastar les energies en ballarugues carrinclones i en defenses numantines d’una arribista que, a la vista està, ha estat una demagoga «indomable», cert, però, al cap i a la fi, finalment, una pèssima gestora de la cosa pública.
