Rufianeries

Gabriel Rufián, l'inflamador diputat d'ERC, no té cap culpa de tenir el cognom que té, que és com una ombra que el persegueix o una disfressa amb què es passeja pel món, ves a saber. Ningú no n'és responsable, dels noms heretats, ni ha d'haver-hi cap relació de causa i efecte entre el nom i la cosa, vull dir la persona. Algú pot lluir nom d'arcàngel, per exemple, però tenir un caràcter endimoniat. Els noms són per definició neutres, Pere, Lluís o Daniela, i els cognoms que designen oficis, topònims o gentilicis, posem per cas, Metge, Sòria o Català, han anat perdent pel camí el seu significat primigeni i els seus portadors no es dediquen forçosament a la medicina, ni viuen a Castella ni són catalans. Però no em negareu que hi ha noms i cognoms que ni fets a posta. Tal és el cas del polític que avui portem a col·lació i que fa anys que llança els seus ginys verbals des de l'escó parlamentari o la tribuna de twitter, dos espais molt aptes perquè els amiguets et riguen les gràcies i els enemics o adversaris (segons el volum dels teus exabruptes) diguen penjaments de tu. El cas, en el fons, és fer el soroll necessari per guanyar el teu espai a crits i ser tothora present en l'actualitat, ai, tan efímera i cansada. En això consisteix la tàctica fastigosa i fatigosa d'alguns personatges estreles que, si ja són carregosos en l'univers de la xafarderia mediàtica amb els seus acudits i el seu afany de protagonisme (del qual depenen en bona mesura els seus emoluments), quan trepitgen el món de la política són senzillament insuportables. Vist així, el model Rufián només pot suscitar l'aplaudiment, el dels partidaris de la traca i l'escàndol, o el refús, sense mitjanies. Quan la seua flama s'apagarà més tard o més prompte, ningú no en ponderarà vicis i virtuts d'una manera equilibrada, ningú no li tindrà en compte els èxits possibles perquè l'ombra del personatge ja farà temps que s'haurà cruspit la persona. El cas és que Rufián fa honor al nom heretat encara que només siga perquè l'alcavoteria en el seu cas siga merament metafòrica, perquè en realitat fer de mitjancer entre mons irreconciliables ateses les circumstàncies històriques i factuals (Espanya i Catalunya) és una empresa sense gaire profit. Sobretot quan t'has esgargamellat per culminar un procés d'independència que ara et sembla una quimera excitant la mala consciència dels teus aliats (les famoses 155 monedes que va llançar a Puigdemont) i abominat sense descans contra la política oportunista del peix al cove que ara és la que millor defineix la teua comesa, però amb el cove buit. Els canvis sobtats de jaqueta són característics d'aquests polítics del star system que xifren el seu èxit en la quantitat de decibels que alcen en aplaudiments incondicionals i crits d'indignació. Gabriel Rufián representa molt bé la navallada i la baixesa en política. Fitxat pel seu partit quan ja havia atès una certa fama com a independentista d'origen espanyol lliurat a la causa i capaç de sumar-hi el difícil món dels altres catalans (tal com els va definir Carandell en el seu moment), es va anar unflant com un paó a poquet que les seues provocacions movien l'escàndol desitjat i superflu. Hi ha qui defensarà que la causa de l'alliberament nacional i la justícia social que sobre el paper defensa Rufián bé compensa engolir-se algun gripau de tant en tant i erosionar les credencials de què encara gaudeix la bona pràctica política. Els partidaris del matadegolla rufianesc adduiran en la seua defensa l'hipotètic eixamplament de la base social sense adonar-se que un element estrany igualment al seny i a la rauxa com a oscil·lacions del catalanisme històric i tan vel·leïtós en la seua guerra de guerrilles, deixa massa cadàvers pel camí, inclòs el que de més noble té o pot tenir la política. Rufián és nociu també per als mateixos interessos d'ERC. És un polític, en el fons, de traç gruixut, allunyat de l'elegància i la profunditat que demana la causa, i amb els seus pentinats i el seu posat fatxenda de tanguista o cantaor de taverna i el mig somriure burleta, dissimula com pot la manca de finesa, preparació intel·lectual i passió pels principis. Però si actua com actua i diu les estupideses que cert públic reclama és perquè algú des del nucli dur del partit li dona corda i programa, encara que quan es passa de rosca com aquesta setmana qualificant de tarat el president Puigdemont per haver declarat la independència en 2017, isquen a correcuita a apagar les flamerades. Les rufianeries són vicis de la política entesa com a espectacle mediàtic de sang i fetge, indignes d'un partit republicà, independentista i d'història centenària, que igualen per baix tiris i troians. I sempre, sempre, les bones causes s'han de predicar amb els bons exemples.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.