No vaig poder assistir a l’acte institucional que van protagonitzar els governs català, valencià i balear, aquest dissabte passat, en el número 10 del carrer sant Josep de Sueca, a l’espai Joan Fuster. No hi vaig poder acudir perquè tenia un compromís previ a la fira del llibre d’Elx, però
m’haguera agradat molt ser testimoni de l’avinença de Tamarit, Garriga i Company com a representants dels tres governs autonòmics d’allò que diuen el nostre «domini lingüístic». Es van comprometre a concretar la Declaració de Palma, a constituir grups de treball de cooperació de les tres comunitats en tots els àmbits culturals, segons va explicar la consellera Garriga. Volen construir «l’espai cultural compartit». No discutirem per noms i celebrarem que la casa de Joan Fuster es convertisca en la corda que lliga la mata de jonc —la unitat— que és l’únic camí que ens queda, «si volem subsistir com a poble: valencians, catalans i balears»… «e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que un sol jonc no hi romandrà». «I qui puga i vulga entendre, que entenga». Sí, ja és l’hora que els nostres governs entenguen les paraules de
Ramon Muntaner, natural de Peralada, ciutadà de Mallorca i establert a València on, a la seua alqueria de Xirivella, començà a redactar la seua Crònica. Un cronista que recordava als seus governants el valor de la unitat com a única manera de triomfar contra els seus «enemics». I que
siguen ells, «els enemics», els que tornen a tenir por. La por a la nostra unitat que van tindre els que aprovaren la sagrada Constitució, prohibint la federació de comunitats autònomes. Una prohibició que va estar pensada, sobretot, per a nosaltres, de la mateixa manera que van inventar allò que la premsa va anomenar «la batalla de València». Tenien pànic a aquella idea de «fer país» que activà Fuster i a la qual va donar suport bona part de l’esquerra. A la dreta ni se l’esperava ni se l’espera en la nostra recuperació com a poble. Per això la famosa frase de Fuster: «El País
Valencià serà d’esquerres o no serà». Una frase que deia Fuster per pur pragmatisme. Havia comprovat que la dreta sempre estava en contra de qualsevol forma de recuperació del valencià i de vertebració del país.
Una dreta que ha utilitzat la por a Catalunya, les mentides contra Catalunya, per acovardir els polítics de totes les nostres institucions. La por a tot el que representava Joan Fuster. La consigna era sempre la mateixa. L’he sentida moltes vegades: Sanchis Guarner sí; Estellés sí; Fuster no toca, encara. Durant un bon grapat d’anys, la dinàmica ha consistit a boicotejar i silenciar l’escriptor de Sueca. Afortunadament, ara, comencen a qüestionar-se moltes coses que durant la transició eren intocables. Ara, hauria de ser el moment dels polítics que no tinguen cap por de mirar el futur de l’única manera que en podem tindre, de futur. Esperem que el compromís adquirit a casa de l’escriptor comence a ser veritablement la construcció d’un bon cordell que lligue la mata de jonc, l’única manera de poder subsistir com a poble. Encara hi som a temps.
Encara podem dir: «ara o mai!»
