Avise, abans de començar, que aquest text no és una anàlisi exhaustiva sobre la política comunicativa de la Generalitat, sinó un breu recull de sensacions a partir d’algunes notícies, algunes molt recents, altres no tant, que he anat recopilant.
La notícia més recent –de dijous passat- és que Compromís demanarà explicacions a Puig per la subvenció a la seu d’Euronews a Alacant per un valor de tres milions l’any, més un crèdit d’un altre milió i mig per instal·lar-se. Euronews és una empresa privada, propietat del fons d’inversió portuguès Alpac Capital, que es compromet a instal·lar una redacció amb 30 treballadors i un centre de formació a la Ciutat de la Llum.
La segona notícia: la Generalitat –o més concretament, la Direcció General de Promoció Institucional, que depèn de Presidència- ha subvencionat amb 193.600 euros la gala dels Premis Ortega y Gasset, que concedeix El País, i que va celebrar-se dimarts al Palau de les Comunicacions de València. El contracte va ser tramitat amb caràcter urgent i pel procediment negociat sense publicitat.
De fet, no és la primera volta que la Generalitat –o siga, Presidència- subvenciona actes del Grupo Prisa. En els darrers tres anys ha finançat els anomenats congressos del benestar de la Cadena Ser, amb una suma total de 563.000 euros.
I una tercera: El conveni signat amb Televisió Espanyola per celebrar el Benidorm Fest per un valor de 968.000 euros. A la qual també se li podrien sumar els 800.000 euros amb els quals es va finançar la gala dels Goya, també celebrada a València.
Aquestes darreres apostes s’assemblen molt a la política de portar grans esdeveniments que «posen València al mapa» que ja vam patir en l’època del PP i que van demostrar-se ruïnoses per l’escàs retorn constatable, més enllà del fum de la reputació i l’impacte mediàtic. Però tot el conjunt, de fet, és traslladable a la política comunicativa del Consell.
En una època en què cada volta es parla més de relocalitzar, potenciar els teixits industrials propis i avançar cap a una economia centrada a cobrir les necessitats de la població i el territori, sobta que en política comunicativa i cultural, la dinàmica siga exactament la contrària: finançar grans multinacionals perquè s’establisquen al territori –o a vegades ni açò, no cal dir que El País va tancar la seua redacció a València- a canvi que contracten alguns indígenes, perquè ni tan sols se’ls demana que paguen els impostos ací. És una política suïcida, de pa per avui i fam per a demà, molt precària i feble. El dia que la multinacional de torn troba un indret on la subvenció és més alta, les condicions laborals més baixes o les regulacions ambientals més laxes, plega veles i desapareix i tota la «inversió» en ajudes i crèdits s’esfuma i queda en res.
En canvi, tots aquests diners es podrien dedicar a potenciar un ecosistema mediàtic i cultural valencià? Només els exemples citats ací suposen una xifra de cinc milions d’euros. El sector audiovisual valencià pràcticament va veure’s abocat a la ruïna per una retallada del pressupost d’À Punt de dotze milions. Què es podria fer amb uns altres cinc addicionals? Les ajudes als mitjans en valencià –suspeses des del 2019 després que es denunciaren algunes presumptes factures falses- sumaven 1,8 milions d’euros. Poc més de la meitat del que es finançarà a Euronews. El projecte Sonora de l’Institut Valencià de Cultura, que organitza més de trenta concerts per diferents poblacions, té un pressupost de 160.000 euros. Un 16% del que va suposar aconseguir el Benidorm Fest.
I no, ja no és vàlid l’argument de «es pot finançar tot i no passa res». A aquestes altures ja sabem que els diners són finits, i que cada euro que va cap a un model és un euro que deixa d’injectar-se a l’altre. Ací, la pregunta que cal fer-se és si el Consell vol un ecosistema mediàtic i una indústria cultural valenciana, autocentrada i arrelada al territori. O simplement vol ser el decorat per a una sèrie d’esdeveniments globals que un dia estan ací i l’endemà allí i que només passen pel nostre territori deixant les miques d’alguns contractes menors i uns instants de glòria televisiva que s’oblidaran just en el moment en què arranque el següent esdeveniment.
