Entre eixes coses que mai faré, però que contribueixen a mantenir el meu catàleg de somnis ben complet, sempre ha estat ser propietària d’una floristeria a París. Fa uns dies en entrar a una floristeria, no a París, sinó al meu poble, trobava a la propietària preparant un centre de flors per a un difunt, i de sobte, vaig començar a mirar les floristeries d’una altra manera. Possiblement també la vida. Automàticament vaig decidir que eixe viatge que pensava ajornar perquè igual no era el moment, es mereixia abandonar el catàleg de somnis i passar a la realitat. Supose que quan veus apropar-se els cinquanta optes per reconsiderar algunes coses i decideixes que els moments els hem d’elegir nosaltres i no han de venir imposats per les circumstàncies, encara que de vegades les circumstàncies ens aboquen a moments difícils d’inventariar.
Un d’eixos moments de complicada classificació el vivia passat divendres. Cert és allò que «las chicas buenas van al cielo y las malas a todas partes», fins i tot, i sense saber ben bé com, poden acabar en un concert amb repertori íntegre de cançons sobre mites grecs i superherois. Una experiència, després de la qual, mínim, toca reflexionar sobre el moment viscut i sobre com pots acabar un divendres a la nit amb una pancarta a la mà amb la llegenda «Zeus és el pare de tots els d’Alacant» que li has demanat prestada al grup del costat. Conste que això és el mínim que pots fer per a mimetitzar-te en l’ambient després de compartir cua per a entrar al recinte amb un vestit de plàtan, altre d’Hèrcules i alguna que altra d’Hera. D’acord, això en època de Carnaval passa totalment desapercebut, però a mitjans de maig costa veure-ho amb normalitat, més si els individus en qüestió passen la barrera dels trenta i en algun cas reconeixes qui s’amaga sota aquella aparença. De veres, tu no pots continuar mirant igual al teu llanterner si descobreixes de sobte que en el seu temps lliure és un transformista mitològic que crida fins a quedar afònic: «Afrodita, Afroditata».
I així, a la segona cançó d’aquell recital, t’adones que existeixen versions «Cantajuegos» per a adults on superèxits com «soy una taza, una tetera…», canvien per lletres com «este es Cronos y le ha cortado las pelotas al Dios Urano…». Les maneres d’apropar la història als mortals són infinites. Les interpretacions posteriors també. D’ahí que de sobte, enmig d’aquell concert, haguera de parar un moment per a recapacitar sobre l’ambient que m’envoltava, en trobar-me enmig de centenars de persones corejant a ple pulmó «Poseidón», «Ares» o «Deméter» lliurement i amb total naturalitat, al mateix temps que ovacionaven els dos cantants que interpretaven aquells temes com si els de l’escenari foren els mateixos Elton John o Freddie Mercury. Quina part de tot açò m’he perdut pel camí és un misteri, si és el resultat d’algun efecte encara sense determinar de les vacunes que ens van posar fa uns mesos, és una altra possibilitat. De moment no ho descarte. Això sí, sempre és més reconfortant sentir cridar en grup «Afrodita» que qualsevol insult a la mare de l’àrbitre de torn. On va a parar!
Quan creia que era vintage per trobar a faltar l’encenedor per acompanyar la posada en escena de «Deméter», la lenta del recital, comproves que entre aquell panorama potser eres la més moderna de tots. I una vegada més acaba per terra allò de les aparences i les primeres impressions, mentre continues tractant d’assimilar que el grup de moters que tens al costat, no s’ha perdut, sinó que ha vingut per voluntat pròpia i que amb la mateixa voluntat pròpia demanen insistentment que «Poseidón» forme part del repertori de la nit. Ja dic, no sé què m’he perdut en el trajecte, però mai haguera imaginat que la cultura clàssica poguera combinar amb el heavy metal amb eixa facilitat. No sé en quin percentatge els litres de cervesa en got de plàstic a la mà, aporten la seua contribució a la causa, però és un altre punt a valorar.
Possiblement, a partir d’ara miraré d’una altra manera el meu llanterner, i no podré evitar riure en imaginar que quan es queda sol a casa arreglant la cisterna repassa els dotze treballs d’Hèrcules com si res. Al final, si eixe és el seu moment, dic jo que caldrà aprofitar-lo.
