Alcarràs, sí

Heus ací l'enèsim article sobre la pel·lícula de Carla Simón, sí, o més aviat a partir d'ella, encara amb el seu impacte a flor de pell i les imatges que tornen una vegada i una altra entre el fragor de les coses quotidianes. Perquè al capdavall Alcarràs és això, episodis de la vida d'una família de llauradors (allà en diuen pagesos, ja sabeu) en l'època de la collita de la fruita en aquest poble de la vora del Segre a pocs quilòmetres al sud-oest de Lleida. L'Ós d'Or guanyat a l'última Berninale li ha donat una projecció extraordinària, com extraordinària és la qualitat d'un film la matèria del qual ens resulta tan commovedorament propera. Potser rau en aquesta mirada capaç de situar-nos en les entranyes de les vides de tres generacions d'una mateixa família, sense escarafalls ni additius innecessaris, diguem-ne des d'un realisme fronterer amb el pur cinema documental, una de les claus que explicarien la poderosa imantació que produeix la pel·lícula. Polifònica, com ho són les feines del camp per a tots els membres de la família, on cadascú ocupa el lloc que li correspon en la tasca col·laborativa del treball, no hi ha personatge petit per bé que és especialment des de la mirada alguns d'ells (Quimet, el pare, i Dolors, la mare, els fills Roger, Mariona i Iris i l'avi Rogelio) que es construeix aquest drama rural. Drama rural, sí: la clàssica i eterna lluita, quasi sempre perduda al remat, per preservar la terra i unes formes de vida a ella arrelades i ancestrals contra les urpes del poder (simbolitzat magníficament ací, com en el Pasolini que va poetitzar la destrucció urbanista de la Itàlia dels anys seixantes amb El plany de l'excavadora, per les grues). Com un cercle que es tanca, la pel·lícula comença de fet amb una grua que se'n duu el cotxe vell i desballestat (un Dos Cavalls per més senyes simbòliques) on havien estat jugant Iris i els seus cosinets Pau i Pere i acaba amb el sinistre coleòpter arrasant, per ordre dels propietaris, el camp de bresquilleres davant la mirada impotent i greu de tota la família. Clàssic i etern tema, sí, tristament universal: el d'un capitalisme que ens desnaturalitza i desarrela, que ens despersonalitza, i que no pararà fins a destruir-ho tot (si no el destruïm abans nosaltres). Voràgine d'estricta actualitat especialment entre valencians, que haurien d'acudir en massa a veure la pel·lícula per comprendre l'abast d'una desertització que comença amb el maltractament a què «el mercat» (és a dir, les grans corporacions que n'imposen els preus) sotmet la pagesia. L'Horta de València, no cal anar més lluny, tot anorreament d'espai agrícola fet en nom d'un fals progrés insostenible cada vegada en mans de més pocs, la Punta, l'ampliació del Port de València, l'extensió de l'AVE en detriment de la xarxa ferroviària del país, la massificació absurda del trànsit, la plaga del turisme… No pararíem. Això és la pel·lícula, aquestes veritats imperibles que no necessiten subratllats, explicacions ni eufemismes, on la merda és merda, i els fruits de la terra, regats amb l'esforç solidari, alcen la casa on arrelen les relacions familiars, la saviesa que es transmet amb les paraules, els xiuxiuejos i els silencis, el rogle íntim on cadascú es deu als propis somnis, el llit i els espais compartits. No la idea del bon salvatge, no el paradís d'on hem de ser foragitats per un àngel flamíger, sinó la veritat del vent que mou els arbres, de les cançons que viatgen de pares a fills, dels conills i les inundacions que amenacen la collita, dels cicles naturals succeint-se, dels rituals sagrats de la festa, de la lluita per la dignitat, la violència impotent, cega i inútil, del masclisme consanguini, de la femineïtat imbatuda que xifren un parell de galtades a l'estupidesa obsedida dels mascles, la tendresa de les relacions humanes, el territori inexpugnable i meravellós dels infants, el tacte i aprenentatge de la mort. Les raons perquè defensem amb fermesa tot allò a què la dignitat d'una vida que aspira a la plenitud té dret. Perquè ja sabem que és fals el dilema entre conservació i progrés que esgrimeixen el amos del corral: res que ens destruesca de soca-rel no pot ser considerat un avanç si no és cap a l'abisme, cada vegada més proper. La contorbadora bellesa d'aquest manifest (així l'ha anomenat encertadament Joan Minguet Batllori a Vilaweb) a favor de la terra, del país, d'una forma de ser al món que anomenem cultura. Alcarràs, sí, per exemple, ara i ací, i en la pròpia vivíssima llengua, compartida com la terra i els perills que l'assetgen. Un crit d'alerta i llibertat, esquinçador i amable, que vivifica.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.