La prosperitat de la cambra de bany ha estat, durant el darrer segle, el fenomen més notable de transformació de la distribució interior dels nostres habitatges. La cambra de bany, que no existia a les cases, és avui una peça clau del programa funcional, de tal manera que no només és inadmissible un habitatge sense bany sinó que l’estàndard actual inclou dos banys complets. Cap altra habitació de les cases d’avui és nova. Excepte el bany, totes han evolucionat a partir de recintes que ja existien. Algunes, és clar, s’han transformat molt. Per exemple, la sala d’estar. És el lloc on la família fa vida en comú, és el living-room. Abans, si la casa disposava de sala d’estar, no era per a fer vida de família sinó per a rebre visites. La vida es feia a la saleta, una habitació més petita, pròxima a la cuina. Mentre esperava les visites, la sala d’estar restava tancada amb pany i clau, impol·luta, sense cap ús sinó la feina de netejar-la. Un dia, els fills que havien exigit una cambra de bany ocuparen la sala, apujaren les persianes, traslladaren la tele des de la saleta i s’assegueren al sofà a mirar-la. Els pares no s’hi oposaren, més enllà de formular alguna protesta sense convicció.
El dormitori també ha patit una gran transformació. Abans era el lloc per a dormir i prou. En les cases dels pagesos, a vegades, ni tan sols això. Només s’usaven per a parir els fills i per a morir. Solien dormir a l’andana. Avui s’ha volgut convertir-los en petites sales d’estar per a ús exclusiu del titular. Amb tot, aquesta transformació ha estat limitada als infants i joves, en el context del reconeixement dels seus drets fonamentals. Els adults no han seguit aquesta tendència i prefereixen la sala d’estar, perquè el dormitori és un espai massa reduït i el llit en condiciona l’ús. A més a més, el televisor es va convertir en el nucli de la vida familiar, al voltant del qual girava la conversa i els àpats, compartint la presidència amb el pater familias. Una vegada instal·lada a la sala d’estar, fins i tot va condicionar el mobiliari, perquè no hi ha res més complicat que organitzar els mobles de la sala-menjador a partir de la posició inamovible de l’aparell, al costat d’un endoll i de l’antena. Durant algunes dècades, en la major part de cases no n’hi havia més que un, punt d’atracció irresistible, com en altre temps era la llar de foc. En aquest període, el televisor ha articulat la vida domèstica i ha fet més per la pervivència de la família que l’Església. També això s’ha acabat. Primer, aparegueren aparells en diferents habitacions de la casa. Després, el mòbil i la computadora individualitzaren l’oci dels membres de la família. Ara per ara, no obstant això, la sala d’estar, l’espai més gran de la casa, conserva el protagonisme. Si més no, és el lloc on hi ha millor cobertura de la wifi…
Excepte la sala d’estar i el dormitori, moltes habitacions han desaparegut. Ha desaparegut, per falta d’espai, el llavador i l’habitació de la planxa. Ens hem convençut que la llavadora i l’assecadora, integrades en la cuina, fan aquestes funcions. La conseqüència és que no sabem on deixar la roba bruta, on estendre un drap o estirar un vestit abans de posar-nos-el. També ha desaparegut el rebost. Altres espais, si no han desaparegut, han caigut en el descrèdit. Per exemple, el rebedor i el corredor. No valorem les funcions respectives: un espai previ de protecció de la privacitat i un espai d’independència entre les habitacions. Quan algú entra en una casa sense rebedor ni corredor, n’elogia la distribució i afirma indefectiblement que «l’espai està molt ben aprofitat», sense adonar-se que simplement han desaparegut alguns envans de separació, però no les necessitats. La normativa hi ha contribuït. Si, d’acord amb la norma, la sala d’estar-menjador ha de tenir una superfície mínima de 16 m2 i no hi arribem, la solució òbvia és tombar l’envà que separa aquest espai del corredor, per tal de sumar-ne la superfície.
Hi ha una habitació que, si bé no ha desaparegut, presenta símptomes evidents de decadència. És la cuina. De sempre ha estat l’habitació més important d’una casa, el seu nucli. Les més modestes eren poc més que una cuina. En les grans, la cuina estava marginada en una zona de servei, però sempre com a element imprescindible. La història de la casa es podria entendre com un procés d’ampliació de la cuina. Una casa sense cuina no és una casa, com una casa sense teulada. La cabana més primitiva és un lloc cobert on desar, preparar i cuinar els aliments. Si la casa tenia una única llar de foc, és a la cuina on cremava des de bon matí. Durant segles ha estat l’única habitació acollidora de la casa en les hores de vigília. La resta eren dependències inhòspites, on només et podies aventurar per a ficar-te al llit, i això si tenies mantes suficients; si no, era millor dormir en un banc de la cuina. La cuina era el lloc de vida més animada. El pobre no tenia altre lloc on deixar-se caure. El ric, que sí que en tenia, sovint buscava el caliu de la cuina. Hi havia el foc, el menjar, la conversa, les notícies. I hi havia les dones feinejant. Tot eren al·licients per fer-hi una escapada.
Va haver-hi un moment, fa algunes poques dècades, en què semblava que la cuina mantindria el seu estatus a la casa. La cuina s’omplia d’electrodomèstics cada vegada millor integrats, com en un laboratori. Va ampliar la superfície per a fer lloc a una taula on dinar i sopar la família completa i s’hi va instal·lar el televisor. Era l’habitació més cara de la casa. La cuina havia absorbit la saleta i competia amb la sala d’estar. Va ser l’apogeu de la cuina, previ a la decadència. De sobte, les cases s’abandonaren. Abans, sempre hi havia algú. Ara, la major part del temps estan desocupades. És el principal problema logístic d’Amazon. Les dones treballen, apuntem els xiquets a extraescolars inacabables, les famílies són molt menys nombroses i aprofitem les vacances i festius per a eixir d’excursió o fer un viatge. Una de les derivacions d’aquesta situació és que no tenim temps —ni ganes— de cuinar. Com a molt, ens preparem un desdejuni o una amanida.
Aleshores, per què necessitem una cuina tan sofisticada? La solució és, si no eliminar-la, incorporar-la a la sala d’estar. És la cuina americana, que coneixem de fa temps en les pel·lícules. La normativa hi ha contribuït també en aquest cas. Si una sala d’estar-menjador ha de tenir una superfície mínima de 16 m2 i la cuina de 5 m2 (sumats, 21 m2), la superfície mínima per a una sala d’estar-menjador-cuina és de 18 m2. La cuina americana, doncs, ens estalvia 3 m2. Les lleis cerquen uns resultats, però sempre troben efectes imprevistos: com més lleis, més efectes indesitjats. Segons dades de l’Associació de Promotors de Catalunya sobre els habitatges venuts a Catalunya el 2021, els d’una habitació tenen cuina americana en un 87%. En els de dues, el percentatge és del 78,1% i, en els de tres habitacions, un 53,3%. Encara que no tinc a mà les dades del País Valencià, la tendència és la mateixa, sens dubte. El següent pas és la desaparició completa de la cuina. Avui moltes promocions exploren el mercat d’habitatges amb serveis comuns, entre els quals el menjar. Des de fa temps ja n’hi havia per a persones majors i ara es faran extensius per a totes les edats i condicions. El moviment cooperatiu, pel seu compte, també experimenta en aquesta direcció. I l’argument definitiu: prescindir de la cuina pot reduir el preu de venda d’un habitatge nou en uns quants milers d’euros (7.500 euros, si multipliquem el preu mitjà en venda pels 3 m2 que estalviem, encara que podríem afinar les operacions i el resultat molt probablement seria substancialment superior). A més a més, l’explotació dels serveis comuns pot ser una font d’ingressos interessant. En un període històric relativament breu, els habitatges hauran passat de ser una cuina ampliada i no tenir cambra de bany, a no tenir cuina i dues cambres de bany. Temps al temps.
