Aquests dies anava jo endreçant la meua biblioteca, i vaig trobar un llibret que fa anys vaig comprar, i menut com és, va quedar arraconat als budells de la llibreria, una vegada llegit. El llibret forma part d’una col·lecció de l’editorial Taurus titulada “Great ideas”, així barrejant anglés i castellà, car era una col·lecció nascuda de la col·lecció anglesa publicada per Penguin en 1999. El llibret en qüestió es titula Eichmann y el Holocausto, i que és una mena d’extracte del llibre de Hannah Arendt Eichmann a Jerusalem.
Eichmann a Jerusalem és un llibre d’obligada lectura, al qual cal tornar de tant en tant, així com a l’altra gran obra d’Arendt, Els orígens del totalitarisme. El cas és que, com el llibret Eichmann y el holocausto és curtet, vaig començar a rellegir-lo. Amb els llibres, i també amb les pel·lícules, noves lectures et donen noves perspectives. Hem lligat el llibre d’Arendt amb la banalitat del mal, que ha esdevingut un clixé del nostre temps. Però a Eichmann a Jerusalem hi ha molt més, i el resum d’aquesta obra, que concentra les idees bàsiques, fa aflorar altres visions, concretament dos: el paper de les organitzacions jueves i les mateixes jerarquies jueves en la Solució Final del problema jueu, i un breu, però clarivident relat, de com es va passar de les lleis de la República de Weimar a Auschwitz.
Aquest preàmbul és necessari per a centrar i poder entendre el que el 7 d’agost va passar en un poble de l’Estat veí. Jumella (Jumilla), li diuen al poble de la vergonya, on l’Ajuntament va aprovar un edicte mitjançant el qual prohibia les celebracions religioses musulmanes en espais de titularitat pública. No ho van dir així, és clar. Pel que sembla, des de fa anys els musulmans celebren les seues pregàries comunitàries al camp d’esports. Ara, amb el nou edicte, les instal·lacions municipals sols es podran fer competicions esportives i aquells actes que considere el consistori. La realitat és que l’Ajuntament de Jumella ha aprovat un edicte racista contra una comunitat, la musulmana.
La Solució final al problema jueu va venir precedida per les lleis de Nuremberg de 1935, que legalitzaren la discriminació practicada pels alemanys contra la minoria jueva. La resposta de les organitzacions jueves va ser, tot emparant-se en eixes lleis, intentar considerar els jueus com una minoria nacional dintre Alemanya, amb el dret que la convenció de Ginebra atorgava a les minories nacionals. El problema del tot plegat va ser que allò que estava construint-se amb les lleis de Nuremberg es va considerar un assumpte intern Alemany, quan de fet ja era un delicte internacional. El segon pas, en el camí a la Solució Final, va ser l’emigració forçosa, que ja va ser considerada un delicte internacional. Però als anys 30, cap d’aquestes situacions tenia precedents. I finalment es va arribar a la conferència de Wannsse, on es va decidir exterminar els jueus, que desaparegueren de la faç de la terra, tot donant lloc a un nou delicte, un crim contra la humanitat, en el sentit, i cite textualment, “d’un crim contra la condició humana”.
Assenyala Hannah Arendt que l’expulsió forçada i el genocidi han de ser considerats de forma distinta, el primer és un delicte contra les altres nacions, mentre que el genocidi és un delicte contra la diversitat humana.
La crítica que fa Arendt, i també Jaspers, és que el tribunal de Jerusalem, mai va comprendre que hi havia diferències entre “discriminació”, “expulsió” i “genocidi”, i que l’extermini físic del poble jueu era un delicte contra la humanitat en què “únicament l’elecció de la víctima”, no la naturalesa del delicte, podia ser l’origen dels delictes, i així s’enllaçava les lleis racials de Nuremberg amb l’exterminació física a Auschwitz.
Hannah Arendt deixa clar que hi ha una línia que comença amb l’odi a un grup determinant de persones, que s’alimenta al llarg del temps, que quan està assentat en la població se li dona carta de naturalesa mitjançant lleis, i que ningú pot assegurar que eixe camí no acabe en una cambra de gas.
El 7 d’agost Espanya va començar a legalitzar l’odi a un grup identificat mitjançant un edicte que els separa i els priva de drets humans pel fet de ser musulmans. I encara no han arribat al poder, però el que sí que podem dir ja, i ho hem de dir fort, és que el PP és de facto un partit racista i, en conseqüència, en la mesura que el voten, ho seran igualment. De Vox, no cal dir que tant el partit com els seus votants son uns racistes d’extrema dreta intolerants i populistes.
Una altra qüestió que Arendt debat al seu llibre, ja dic, curtet però sucós, és el paper de les organitzacions jueves, i ara com abans, ja veiem com les organitzacions islàmiques s’afanyen a adaptar-se al nou escenari racista, i no és això, no hi ha adaptació possible. Qualsevol pas per a adaptar-se a la nova situació racista ha de ser denunciada com a col·laboracionista amb l’Estat racista, perquè les conseqüències de la col·laboració, tal com va denunciar Hannah Arendt, són pitjor que la resistència i l’enfrontament.
