Normalment no m’agrada escriure dues columnes seguides al voltant del mateix tema, encara que de vegades no queda més remei. La setmana passava vaig escriure sobre futbol i sobre aficions deslocalitzades i volàtils dels clubs més grans que un club que paguen amb desafecció i distància el pecat de la supèrbia i acaben per desarrelar-se, per convertir-se en marques globals sense ànima, i, per molt que ho diga la llei i els seus estatuts, en menys que un club, és a dir, en una empresa de màrqueting. Deia que, malgrat la propietat singapurenca el València CF precisament aquest problema no el té i la final de la copa de dissabte em va tornar a donar la raó.
Va ser emocionant comprovar la identificació de la gent amb l’equip, i això malgrat els tripijocs que va tornar a fer la propietat, aquesta vegada amb les entrades. Van ser emocionants les imatges que m’arribaven de valencians i valencianes llançant traques als carrers de Sevilla. Els meus amics de la Colla Blanc-i-Negra que estaven allà em van mantindre ben informat al moment. I després, van ser emocionants les llàgrimes de Gayà que ens parlen de futbol d’altres temps. I encara més: el Betis és un equip que no em cau bé i mai em caurà bé. No li perdone que arreglara el seu partit amb el Cadis l’any 1986 que ens va enviar a segona divisió. Jo tenia catorze anys i aquestes coses a eixa edat no s’obliden. De fet li tinc certa simpatia al Sevilla per reacció, perquè porta el nom de la seua ciutat (com el València de la nostra) i perquè és l’arxienemic del Betis. Els enemics futbolístics dels meus enemics són els meus amics, i ja sé, que el gol de Mbia i tot això i allò, però jo ja tenia una edat aleshores i cal reconéixer que el València havia especulat una mica massa amb el resultat. Doncs bé, malgrat tot això, és un cert consol perdre contra un equip que almenys té una afició real, i que va a valorar i a gaudir el triomf al campionat més antic de l’estat sense el menyspreu dels equips globals, equivalent futbolístic dels senyorets.
Però a més va ser interessant comprovar una vegada més com el València a l’estat espanyol no només no era el favorit, sinó que molts espectadors neutrals anaven amb el Betis. Si jo fora ells, tampoc em faria massa il·lusions, perquè intuïsc que per Madrid els miren com els subalterns inofensius i simpàtics, però en qualsevol cas eren els favorits de l’Espanya eterna. Bé, i no soles, perquè a twitter vaig tornar a comprovar l’escassa o nul·la simpatia que ens tenen molts cosins germans al nord de l’Ebre.
Els valencians i valencianes tornàrem a ser els perifèrics sorollosos i amb un orgull que perceben com a injustificat que són tan antipàtics al centre -o als centres-. I, en efecte, aquesta posició té un punt d’èpica, però també dissenya un mapa imaginari significatiu. Potser siga interessant recordar el que aquest sentiment de greuge, d’oblit, al voltant dels esdeveniments del 92, va contribuir a l’èxit del blaverisme als anys 80, que el va saber aprofitar i manipular: Jocs Olímpics a Barcelona, capitalitat cultural a Madrid -amb el seu ressò mediàtic compensador-, Expo de Sevilla i València, res de res. Sevilla 92, Barcelona 92, Madrid 92 i València 0, com deien més o menys pintades d’aquella època.
Els temps han canviat. I crec que cal felicitar Compromís que ha sabut llegir i entendre això. I, encara que puga semblar banal, veure la meua gent escenificant valencianitat pels carrers de Sevilla, indica que, després de confusions i alienacions, el poble valencià, més divers i més complex, persisteix. I que els motius del greuge -imaginaris, però també reals, com mostra el finançament i el servei de rodalies colonial que patim- també persisteixen. I això és un motiu d’esperança. Com també ho és que el Vila-real estiga jugant una semifinal de la Champions League i els pobles industrials però no només de la Plana tinguen els seus propis motius d’orgull que hauríem de ser capaços de fer també un poc nostres. Malgrat Lims i Roigs és el poble qui pren el carrer, l’espai públic, amb la seua alegria de ser, malgrat els Rubis, els Geris, els mitjans i els centres de decisió.
Ara el València s’enfrontarà a temps que s’endevinen foscos. Sense participació a competició europea, veurem què fa la propietat especuladora i si desfà l’equip que arribà a una final i la va lluitar amb tot el que tenia, des de Bordalás al dissortat Yunus Musah. Ara, cal no perdre la unitat mostrada a Sevilla al voltant de l’equip i fer força. El València no va acabar en mans d’un tauró global per casualitat, però és bonic pensar que un poble, que una afició, pot superar i corregir els errors de les seues classes dirigents i els seus propis. «Lim go home», així en anglés, perquè l’entenga l’amo, és un lema profundament conscient i arrelat. La lluita continua, perquè ja se sap i ho escric una vegada més que, com deia Sachi, «el futbol és la més important de les coses sense importància». I el València CF és ben important: per història, per visibilitat col·lectiva, perquè és un símbol que -i ara cite a Lluís Llach- té el «tremp de l’olivera» i «no posa mai el seu ramatge verd-blau a la mà d’aquell que la voldria sotmesa». Amunt, València. Per sempre.
