Tot i que Pegasus ja batia les ales i piafava des de 2014 per terres de Mèxic, va ser en 2019 quan, arran del procés d’independència de Catalunya, vam tenir notícia que el llavors President del Parlament Roger Torrent i els diputats Ernest Maragall i Anna Gabriel havien patit l’atac d’aquest programari (maliciós en diuen tècnicament, encara que podrien haver-lo qualificat directament de criminal) de l’empresa israeliana NSO Group. Gràcies a Citizen Lab, laboratori radicat a la Universitat de Toronto que investiga la seguretat a internet i la vulneració dels drets humans que s’hi perpetren, aquesta setmana hem passat de la sospita a la certesa empírica: més de 60 persones del camp independentista, advocats, activistes, polítics i càrrecs institucionals, periodistes, empresaris, professionals diversos, responsables d’organitzacions civils, etc., van ser espiats en el que ja és conegut com el Catalangate. És a dir, una vulneració massiva i sistemàtica de drets vinculada amb les idees i projectes polítics dels afectats protagonitzada per instàncies oficials de l’Estat tals com el CNI (perquè aquest programari només el poden adquirir estats a compte de la lluita antiterrorista o contra el narcotràfic i un etcètera que ara ens resulta encara més que inquietant). ¿Alguna novetat, doncs, sobre la naturalesa escassament democràtica de l’Estat espanyol i la facilitat amb què, quasi sempre amb l’excusa del todo por la patria, es trepitgen sense parpellejar tota mena de drets i garanties dels ciutadans, ara des de les més altes instàncies de la magistratura adés des de la comissaria més sòrdida del barri més marginal?
Sol afirmar-se que són els «errors» i escàndols que l’estat promou reiteradament amb una tendència que ja es pot quaificar de viciosa més que no pas els mèrits propis i la solidesa dels projectes dels seus adversaris allò que més treballa per la causa i la unitat de l’independentisme. El cas Pegasus ho torna a corroborar provocant una fotografia d’indignació i unitat que feia temps que no contemplàvem. Fins el primmirat president Aragonès, sempre tan preocupat per la corbata, la jaqueta i la posició forçada de les mans quan parla en públic, s’ha sentit impel·lit a dir-hi la seua i reclamar alguna, per modesta que siga, explicació i assumpció de responsabilitats. Portaveus del govern espanyol i algun excapitost del ram dels espies fan com si sentissen ploure i xiulen per fer-nos creure que no en saben res ni hi tenen res a veure i, amb les seues majories parlamentàries i l’ajuda de la dreta-dreta, impediran de moment qualsevol investigació seriosa sobre el cas. Res de nou? Ni d’una banda ni de l’altra. De l’Estat perquè té plenament assumida la guerra bruta contra els seus adversaris i hi perseverarà almenys fins que Europa continue fent la viu-viu, encara que ara ho té més pelut perquè hi ha víctimes del Catalangate que són eurodiputats; de banda dels espiats perquè la fermesa en la defensa dels drets col·lectius segurament no passarà de ser una ocasional postura per a la foto en tot cas subsidiària d’objectius tàctics i lògiques aritmètiques de quotes de poder. Hi haurà qui continuarà demanant una taula de diàleg amb els seus espies sense haver de preparar les condicions perquè tinga alguna utilitat. El partit, gràcies una vegada més a la burrera d’un règim que gaudeix d’una mala salut de ferro, encara és obert i de final incert. Uns apunts finals sobre el tema dels espiats: l’absència de Gabriel Rufián entre les víctimes, la cara de circumstàncies, que voreja el ridícul, de Margarita Robles, i el ridícul d’antologia de Salvador Illa i el seu genial: «El govern no espia, dialoga». Aquest home és insuperable!
D’espiats a espoliats, que tot té una mateixa causa, i l’acompliment d’una profecia llargament anunciada: no hi haurà canvi del sistema de finançament autonòmic gràcies al qual el País Valencià continuarà infrafinançat i acumulant un deute il·legítim insostenible, és a dir, espoliat miserablement. Un regalet digne de Sant Jordi i del 25 d’abril. Se’ns passaran pel folre dels seus privilegis mentre les enquestes els siguen favorables i nosaltres no moguem ni pols ni remolí. El gran objectiu de la legislatura del Govern del Botànic, el mateix que justificava el suport parlamentari de Baldoví i alguns discursos pujadets de to de Ximo Puig o Vicent Soler, se n’ha anat en orris. ¿Té algun sentit continuar remenant les cireres inexistents de l’autonomisme mentre el vaixell amenaça enfonsar-se amb tota la tripulació i el passatge a bord? ¿No deu ser hora ja de passar de les paraules altisonants als fets reals i les accions que ens ajuden a eixir del nostre sopor històric? A un any teòric de les properes eleccions al País Valencià, ¿no deu ser hora de presentar alternatives més decidides i decisives per avançar com a poble i societat democràtica?
