Eugenio del Río, que va ser a les darreries del franquisme màxim dirigent d’una organització de l’esquerra revolucionària, ha publicat Jóvenes antifranquistas, un llibre que ens invita a una sèrie de reflexions amb l’expressa voluntat de complir el deure de donar testimoni d’aquella època, amb l’esperança de ser útil a les generacions posteriors a la seua. El text compleix àmpliament amb eixe objectiu inicial i, igualment, aporta consideracions útils en altres circumstàncies com serien les actuals. Així doncs, comentem un poc algunes de les qüestions que ens planteja aquest llibre.
Parlem, doncs, de joves, d’unes noves generacions que als seixanta i setanta es van incorporar a l’antifranquisme, a una activitat política amb prou ingenuïtat. Nascuts i educats sota el Règim, reaccionaven i es revoltaven contra una dictadura, però van optar per opcions i vies radicals o revolucionàries. Així, com destaca l’autor, «no érem sols antifranquistes… també volíem alliberar el poble del capitalisme, i el món de l’imperialisme i colonialisme. Però la força motriu era el rebuig al Règim, la solidaritat amb les víctimes de les represàlies, l’oposició a la desigualtat i a la pobresa, i les ganes de posar fi a la dictadura». Va haver-hi generositat, abnegació, i es va contribuir a accelerar el canvi cap a la democràcia, però, malgrat tot eixe bagatge, el text se centra prou en els errors. És, per tant, prou autocrític, una virtut aquesta, la de revisar les idees i la praxi, que encara no trobem entre la gent d’esquerra, i que alguns nous moviments i opcions actuals sovint obliden. I quins van ser el principals errors? Doncs distanciar-se de la gent amb fórmules idealitzades. L’autor en parla de «la tendència a construir horitzons ideològics allunyats de la realitat», cosa que ens portà a exagerar. En tal ordre de coses, tot això comportà sectarisme envers els altres, atribuir-se la veritat, diferenciar-se i un etcètera que podreu trobar a les pàgines que comentem.
Certament, una part de l’antifranquisme sol ser oblidada a les cròniques. Recordar la seua presència, amb la part positiva i, tanmateix, amb els excessos i errades, i més encara, fer-ho en primera persona, com a antic dirigent i en certa manera amb la responsabilitat en accions i omissions, és més que meritori. Aquells que, com jo mateix, visquérem aquelles experiències, podem deixar un testimoni, un material de memòria, puix, malgrat les canviants circumstàncies, també continuen presentant algunes de les patologies que es donen entre la gent que aspira als canvis de fons.
Una lectura, doncs, que aporta prou i fins i tot segueix mantenint en peu alguns ideals sense «exageracions» com situa Eugenio del Rio. Érem revolucionaris, un concepte avui en desús, ara reformistes, reformadors? Doncs, després de llegir aquestes pàgines pense que tal vegada la conclusió aniria en la línia de marcar allò que seria la perspectiva més enllà del present, sense oblidar el present.
