El darrer diumenge es van complir quaranta-set anys de la mort del genocida i dictador Francisco Franco, i malauradament, vam haver de suportar de nou, com crepuscles d’extrema dreta eixien als carrers a commemorar la barbàrie de la dictadura. Hem de dir alt i clar que aquesta gent no són nostàlgics de res, són feixistes, feixistes amb totes les lletres. I davant del feixisme sols ens queda una cosa, lluitar, lluitar i lluitar.
Massa anys suportant que una part de la premsa, la mateixa que blanqueja i minimitza els actes vandàlics i eixides de to de l’extrema dreta, ens menysprea amb qualificatius com totalitaris, o de no respectar el dret constitucional als qui creiem en el Dret a Decidir dels pobles, i en el seu dret a l’autodeterminació. Els qui creiem que és el poble qui ha de decidir el seu futur amb llibertat. Si a la fi va d’això, de millorar la democràcia i fer-la més participativa.
Fa quasi cent anys, a la propera Alemanya, un llunàtic polític populista anomenat Adolf Hitler, apuntava el cap a la graella política del Reichstag (actualment Bundestag), encapçalant el partit hitlerià. La premsa alemanya de l’època s’ho va agafar a riure, pensant que no arribaria gaire lluny. Van banalitzar de tal manera el seu discurs populista i ple d’odi, que quan van voler adonar-se’n, ja era massa tard. Resulta perillós normalitzar certes coses, banalitzar-les i no donar-les la importància que tenen.
Acceptar que en la guerra del 36 tots dos bàndols van cometre atrocitats sense recaure que la guerra ve precedida d’un colp d’estat a un govern legítim elegit pel poble, no resulta escaient en una democràcia justa.
Encara ara recorde els plors d’una xiqueta francesa en un xicotet poble del Maestrat, després de veure el sofriment d’un bou amb foc a les banyes. Aleshores em vaig preguntar el perquè dels sentiments contradictoris; plors d’uns, rialles d’altres. Quan et fas eixa pregunta, trobar la resposta és senzilla: el costum de tota la vida. Doncs això, el costum de conviure amb el maltractament animal, en aquest cas, als bous, et fa veure-ho com alguna cosa normal i habitual. El que per a alguns són barbaritats, per a altres és alguna cosa que s’ha fet tota la vida, i per això no dona gens d’importància, ho normalitza. A què ve tot açò? Doncs que si ho extrapolem a la dictadura franquista, arribem malauradament a la mateixa conclusió: la banalització del franquisme. Després d’un colp d’estat a un govern elegit democràticament, després de quaranta anys de viure una dictadura salvatge, des d’alguns mitjans de comunicació, partits polítics, associacions, etc. el tractament a eixe règim resulta irrisori. És això normal en una democràcia europea? És normal que el bipartidisme que fins ara ha governat l’Estat permeta aquesta anomalia? Partit Popular i Partit Socialista, partits que s’anomenen constitucionalistes d’eixa mateixa constitució que diu que cap ciutadà o ciutadana ha de tindre privilegis respecte a altres, però una important quantitat de diners públics van destinats a la manutenció de la família reial. És just un Estat monàrquic elegit per un dictador vencedor d’una guerra posterior a un colp d’estat?Aquells partidaris dels qui van pintar la història d’un estat de blanc i negre al llarg de 40 interminables anys, estan molt presents a la nostra societat.
I no ens enganyem, estan tan presents perquè l’estat de dret els ho ha permés: l’incompliment sistemàtic de la llei de memòria històrica abans, ara memòria democràtica, aprovada després de més de quaranta anys de la mort del dictador, les subvencions amb diners públics a la fundació Francisco Franco, la paralització per part de la «justícia» de la retirada de simbologia franquista… Les contínues denúncies per part d’associacions franquistes a la gent valenta com el senador Carles Mulet i la regidora de memòria democràtica de l’Ajuntament de Castelló de la Plana, Vero Ruiz, entre molts altres que denuncien aquestes anomalies democràtiques, evidencien que encara ens queda molt de camí per assolir el País Valencià que volem. Un camí que des de Compromís, amb la vostra ajuda, no volem deixar de recórrer.
