Ara, al desembre del 2025, es compleixen quaranta anys des que va iniciar el seu camí el primer col·lectiu integrat en el Projecte Social i Comunitari del Parke Alcosa: “Nosaltres Mateixes”.
Coincidint amb aquest aniversari, el projecte es troba en una situació difícil d’assetjament i fustigament institucional tant per part de l’Ajuntament d’Alfafar com de la Generalitat Valenciana. Com que hi ha qui pensa que les casualitats no existeixen, intentarem explicar les raons d’aquesta situació aparentment estranya.
Al llarg de totes aquestes dècades, el projecte ha demostrat no sols la seua utilitat social. En aquest últim any ha sigut, a més, un pilar fonamental en la resposta davant el greu abandonament institucional patit per gran part de les poblacions de l’Horta Sud.
Les actuacions veïnals han inclòs la posada en marxa del supermercat social, el treball socioeducatiu intens dels centres de dia del Parke i l’esforç de la Cooperativa Social, que manté un projecte d’inserció sociolaboral amb l’Ajuntament d’Alfafar des de fa 38 anys. No obstant això, aquest projecte està sent qüestionat ara pel govern municipal.
1. Una alternativa davant la crisi de l’estat del benestar
Aquest projecte ha constituït sempre una alternativa real davant la crisi de l’estat del benestar i les limitacions de les institucions públiques. L’estat del benestar a l’Estat espanyol arriba malament i tard, incomplet i atrotinat. En conseqüència, no pot resoldre la problemàtica social derivada d’un model de desenvolupament que genera exclusió i discriminació en amplis sectors de la població.
Moltes persones no poden exercir drets jurídicament reconeguts: treball, habitatge, educació, sanitat, etc. L’administració no dota els recursos necessaris per a afrontar les necessitats socials, perquè atén més els símptomes que les causes.
Davant aquesta situació s’ha impulsat la denominada “col·laboració público-privada”. Això introdueix serveis concertats amb empreses i criteris de mercat en la gestió pública. El resultat és conegut: debilitament del sector públic, ciutadania convertida en clientela i serveis de primera i de segona segons la seua rendibilitat. La situació de la sanitat a Andalusia, Madrid o el País Valencià n’és un exemple clar.
Enfront d’això, el Parke proposa des de fa anys un model publicosocial o publicocomunitari. Es basa en la participació directa de la població en la resolució dels seus problemes. Posa el focus en les causes i en la prevenció, no només en els símptomes. Suposa revisar la relació entre ciutadania i administració, i defensar que la planificació, execució i avaluació de l’acció comunitària es realitze amb la població com a subjecte actiu, no com a receptora passiva.
La creació del supermercat social al Parke Alcosa durant l’últim any n’és un exemple. Va respondre a l’augment dels problemes d’alimentació entre sectors afectats per la dana, especialment en barris i pobles on es concentra mà d’obra precaritzada. També ho són la Cooperativa Social, amb 38 anys d’activitat i centenars de contractacions de persones amb drets vulnerats, i els centres de dia, que des dels anys 90 treballen tant amb la infància i la joventut com amb el seu entorn social.
2. Els drets socials com a valor davant la mercantilització de la necessitat
La raó anterior està estretament vinculada a aquesta. La col·laboració público-privada ha generat un nínxol de mercat basat en les necessitats i drets de la població. Aquest espai ha sigut ocupat per grans “empreses socials”, com les vinculades a Florentino Pérez, entre moltes altres.
Aquest procés de concentració entra en conflicte amb organitzacions comunitàries com les del Parke. Són menudes, estan arrelades al territori i prioritzen el benefici social per damunt de l’empresarial. Defensen la col·laboració, la solidaritat i el suport mutu per damunt de la competitivitat. Són valors hui en desús, fins i tot en organitzacions humanistes o religioses, immerses en processos de modernització de la “caritat” per a poder competir en aquest mercat de la vulnerabilitat.
En aquest context de monopolització, organitzacions com les del Parke resulten incòmodes. No per la seua mida, sinó pels valors que defensen.
3. Participació del projecte comunitari en l’exigència de dimissió de Mazón, del seu Consell i del seu enjudiciament, i en la demanda de participació ciutadana en la reconstrucció
El projecte comunitari forma part de la resposta social en els pobles negats per la dana a l’Horta Sud, a través dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció. Aquests comitès han qüestionat profundament el paper de la Generalitat Valenciana. Assenyalen la negligència del 29 d’octubre del 2024, la falta de prevenció, el negacionisme climàtic i el tracte poc respectuós cap a les famílies de les persones mortes. També han denunciat la farsa de la reconstrucció, convertida en negoci per a empreses afins, i la manca de plans d’emergència actualitzats i participats per la població.
La Generalitat sosté, per exemple, que no va existir situació d’excepcionalitat a partir de març, i utilitza aquest argument per a justificar l’impagament als centres de dia. Però aquests centres sí que estaven en aquesta situació, tal com va reconéixer la part social en les negociacions.
Aquest qüestionament del paper institucional està generant consciència en sectors cada vegada més amplis de les poblacions afectades. És necessari, com planteja l’Acord Social Valencià, crear un espai d’escolta i reflexió perquè el veïnat puga decidir quina comarca vol construir. Hem de preguntar-nos si volem continuar sent el contenidor d’una gran ciutat que ens ofega amb infraestructures que destrueixen el nostre territori, o si preferim mantindre la identitat dels nostres pobles amb una economia local, autocentrada i respectuosa amb el medi. Això exigeix un pla estratègic de deconstrucció que garantisca els drets humans i socials, amb especial atenció al dret a l’habitatge i a un autèntic escut social.
Aquests grans interrogants qüestionen el model de vida i de relacions humanes, socials i polítiques. I s’oposen frontalment al projecte de Vox, basat en la creació de caps de turc (migrants, “okupes”…) i en el supremacisme, hui present en el govern de la Generalitat.
La participació del projecte comunitari en aquest procés és, precisament, la seua “culpa”, just quan compleix quaranta anys. Però, com recordaven els paperets de la pinyata que els menuts del centre de dia van obrir en la concentració del 27 de novembre, a la plaça de l’Ajuntament d’Alfafar (rebatejada pels moviments socials en els anys 90 com a plaça de la Paciència Infinita), quaranta anys són només el principi.
